23 de noviembre de 2016

La LUEV i l'exigència de continuar avançant

23.11.2016 | 02:14
La LUEV i l'exigència de continuar avançant

El 23 novembre del 2013 es complixen trenta-tres anys de l´aprovació en les Corts Valencianes de la Llei d´Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) com a norma bàsica de la política lingüística valenciana. En ella es concretava el marc estatutari dels valencians pel que fa a la llengua pròpia. La promulgació d´esta llei va suposar una fita històrica en virtut de la qual els representants del poble valencià van rubricar un pacte de convivència lingüística amb el qual el valencià deixava d´estar legalment proscrit. La Generalitat iniciava, així, un procés de promoció i foment de la llengua pròpia amb l´objectiu d´assolir «l´equiparació efectiva amb el castellà i garantir l´ús normal i oficial d´ambdós idiomes en condicions d´igualtat». Es pactava així l´estatus bàsic de la nostra convivència lingüística.

Amb la LUEV s´inicia el camí cap al retrobament de la nostra història i la recuperació de l´estatus de la llengua del poble. Fou el resultat d´un moviment intel·lectual i cultural arrelat en la dècada dels seixanta, que popularment s´expressava amb un triplet reivindicatiu: «estatut d´autonomia», «parlem valencià» i «valencià a l´escola». Les Corts Valencianes assumiren l´objectiu de la recuperació de la plena identitat del poble valencià incloent en este procés, com a principal senya d´identitat, «retornar la nostra llengua a la categoria i el lloc que mereix, acabant amb la situació de deixadesa i deterioració en què es troba». Fou l´inici d´un dels processos de major transcendència i complexitat que la societat valenciana ha viscut al llarg de la seua història: la rehabilitació efectiva del valencià com a «llengua històrica i pròpia del nostre poble, del qual constitueix la més peculiar senya d´identitat».

El record d´aquell repte no pot reduir-se a enaltir aquelles Corts Valenciane, per més que gràcies al seu esforç s´establí un marc unitari, ni tampoc a elogiar les persones que s´han mantingut fidels a l´idioma propi o recordar els responsables polítics que en esta matèria hi ha hagut en el diferents governs valencians. Celebrar-ho ens exigix fer balanços per continuar avançant. Eixa ha estat la manera de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL).

En contextos pròxims a les celebracions dels aniversaris vintè i vint-i-cinquè l´AVL va promoure anàlisis globals sobre l´estat del valencià en diferents encontres cívics: l´elaboració del Llibre blanc de l´ús del valencià (II). Iniciatives per al foment del valencià (2008), en les que participaren un total de 89 tècnics en sociologia i política lingüística; el Simposi Internacional sobre Situació i Perspectives del Plurilingüisme a Europa (2008) i el Simposi "El Valencià present i futur" amb motiu de la celebració del XXXè aniversari.

Les conclusions d´estos encontres han estat la base de les consecutives declaracions institucionals realitzades per el ple de l´AVL, tenint com a eixos fonamentals: que a l´Estatut d´autonomia s´indica que "la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià; que la tasca comuna de tots els partits de les Corts és "concretar, desenrotllar i actualitzar els manaments de la LUEV, considerant que els principals instruments de recuperació i foment del valencià són l´administració, l´ensenyament i els mitjans de comunicació públics"; que és urgent "una convergència solidària entre les institucions valencianes, les associacions cíviques i els grups implicats en el foment del valencià"; que "la política lingüística ha de tendir a enfortir la nostra autoestima com a valencians"; que és necessari "posar l´accent en la riquesa del plurilingüisme, sempre des de politiques de preservació, promoció i priorització del coneixement i l´ús de la llengua pròpia"; així com "avançar cap un Estat espanyol plurilingüe". La declaració institucional "La situació social del valencià i iniciatives per a fomentar-ne l´ús" ( Veure en www, avl.gva/acords de l´AVL) aprovada pel Ple de l´AVL el 26 de juny del 2009, presentada a les Corts i al Govern Valencià, compila onze noves iniciatives per a una nova política lingüística, per una renovació que "s´ha de vincular al progrés social, econòmic i cultural del poble valencià i requerix comptar amb el suport dels sectors més dinàmics de la nostra societat". Esperem que l´actual Govern valencià les prenga ara en consideració.

Més enllà de les celebracions d´aniversaris l´AVL, al llarg dels anys de vida, ha incidit i avaluat diferents fets rellevants en la política lingüística de la Generalitat en els últims anys de vicissituds. Són rellevants els informes i requeriments de l´AVL en tots els processos d´establiment de novetats en el sistema educatius, la mort de la RTVV i la llei de senyes d´identitat del Poble Valencià. La representació de l´AVL va intervindre en la incorporació d´optimització en el procés d´elaboració de la regulació del plurilingüisme en l´ensenyança no universitària i va recomanar actuacions de planificació plurilingüe en la realitat universitària.

A hores d´ara en l´AVL s´està en procés de valoració del projecte de Decret del Model Lingüístic Educatiu Valencià, que està en fase de consulta per la Conselleria d´Educació, Investigació, Cultura i Esport. Serà la contribució a les noves bones pràctiques necessàries per a una renovació enriquidora de l´ensenyament en tot el territori valencià.


Documento anexo: Vicissituds de la Llei d´Ús i Ensenyament del Valencià

El mot "vicissituds" significa "alternança d´esdeveniments pròspers i adversos". Des del seu joiós naixement (1983) fins al seu XXXIII aniversari el pròxim 23 de novembre, hem viscut un dels processos de major complexitat i transcendència de la història dels valencians. Un procés on s´entrellacen ventures i desventures, decepcions i esperances, projectes de futur i reculades, però que a la fi ha trencat l´unilingüisme alié i, per primera vegada, ha fixat les bases legals necessàries per a la recuperació i l´extensió del valencià, part substancial del patrimoni cultural de tota la nostra societat.

1. De la "batalla" a la pau?
1982. Es venia d´un procés en què la llengua dels valencians havia estat el centre dels conflictes polítics ("lingüització de la confrontació política", diu Ninyoles), més allà del contrast dialogant d´opinions divergents, i que van convertir València en el lloc d´encontre de les més variades violències. Darrere de les violències i dels enfrontaments hi havia dos concepcions de l´autonomia i dels drets lingüístics. L´Estatut fou a la fi un pacte de convivència, en el qual tots els partits polítics deixaven de banda les concepcions més divergents, que en el seu preàmbul queden reduïdes a "dos corrents d´opinió que emmarquen tot allò que és valencià en un concepte cultural propi en l´estricte marc geogràfic que abasta". Estes referències, com les contraposades denominacions "l´històric Regne de València / País Valencià" amb una referència silenciada a les interrelacions lingüístiques d´àmbit més ample: "unitat de la llengua" versus "secessionisme lingüístic".

Però per damunt de tot, l´Estatut va marcar un objectiu global integrador: "fomentar el desenvolupament de les peculiaritats del poble valencià" (art. 2n), i la denominació del valencià com a "llengua pròpia" i el seu estatus especial amb l´objectiu de la seua "recuperació" amb els criteris que per llei s´establisquen" (art. 7é).

2. La prioritat de la LUEV
1983. El procés d´aprovació de la LIei d´Ús i Ensenyament del Valencià es va encetar a l´any d´haver estat publicat (segons les normes "pròpies" de l´Acadèmia de Cultura Valenciana!) l´Estatut d´Autonomia (juliol del 82), i als dos mesos d´haver-se constituït el Govern Valencià, presidit per Joan Lerma, després de les eleccions de maig del 83. El Govern Valencià va ser diligent a l´hora d´atendre el manament de l´Estatut. Era adient aprofitar la certa calma aconseguida després de l´esforç de l´aprovació de l´Estatut. El Govern socialista va donar prioritat a esta Llei. I va deixar palés el perquè de la prioritat quan Ciprià Ciscar va presentar el projecte: "Amb la recuperació de l´autogovern els valencians hem donat un pas important cap a la nostra afirmació com a poble. Tanmateix, la nostra personalitat col·lectiva no pot sentir-se completa sense la vessant cultural i lingüística que configura el nostre fet diferencial. La llengua, després de segles d´oblit, es troba davant un repte decisiu. La defensa de la llibertat i l´autonomia passa necessàriament per la recuperació del valencià".

Aquella diligència i prioritat és encomiable. Si en l´anhel popular de democràcia i llibertat anaven units els crits reivindicatius "volem l´Estatut" i "Estatut ja" amb els de "parlem valencià" i "valencià a l´escola", el Govern Valencià i les Corts encertaren en donar importància cabdal i prioritària a la decisió política d´establir els criteris generals d´aplicació de la nostra llengua històrica, en sintonia amb les aspiracions bàsiques dels més compromesos amb la recuperació del valencià.

3. La millor llei atesa la realitat política?
En les Corts Valencianes (89 diputats), el Govern Valencià tenia un suport majoritari de 51 diputats del Grup Socialista (GS). La resta dels grups tenia 38 diputats: 32 el Grup Popular (AP, PDP, Unió Liberal i Unió Valenciana) (GP) i 6 el Grup Comunista (GC). Una llei de 51 contra 38, o una llei de 57 contra el "no" de 32 no era políticament viable. Calia aconseguir una llei amb major suport parlamentari, o almenys trencar dinàmiques d´oposició radical al projecte socialista, fent que minvara d´entrada la divisió cívica que generaven els temes lingüístics.

Davant la presentació del projecte de LUEV, redactat en valencià, ateses les Normes de Castelló del 32, el GP va reivindicar que es fera també en castellà, que la versió en valencià seguira les normes de l´Acadèmia de Cultura i que es paralitzara la seua tramitació.

Vingueren les esmenes: un total de 76. N´arribaren al Ple, reunit a Alacant, 37 (27 del Grup Popular i 10 del Grup Comunista), que discrepaven del grup majoritari en els temes fonamentals següents: La denominació del valencià com a "llengua/idioma" i "diferenciada" (GP), canviar "llengua pròpia de la Generalitat i de les administracions valencianes" per "una de les llengües pròpies de la CV" (GC), reconéixer el dret a conéixer el valencià però no l´obligació (GP), la incorporació de l´ensenyament del valencià "obligatori per als centres" però "optativa per als alumnes"(GP), la supressió de l´ensenyament del valencià en la formació d´adults o en ensenyaments especialitzats (GP), negar que el reciclatge del professorat servisca per a la "promoció professional" (GC), així com rebutjar la fixació del predomini lingüístic valencià (GP) i que este es fixe atenent "criteris històrics"(GP i GC).

Malgrat que les esmenes assenyalades no foren acceptades, la votació final de la LIei no va tindre vots en contra. Dels 85 diputats presents en la votació (n´estaven absents 4), 55 diputats votaren a favor i 30 s´abstingueren. Dels que s´abstingueren, solament un diputat va aplaudir quan la Llei va quedar aprovada.

En aquella reunió de les Corts a Alacant deixaren de banda, per a més tard, polítiques alternatives de concreció del projecte en haver de governar. Deixaren de banda debats antics, oblidaren antigues i recents batalles, optaren per alguns silencis, usaren ambigüitats controlades i circumloquis. Solament així fou possible l´acord. Però les discrepàncies eren germens d´adversitats, l´origen de pressions, especialment de sectors polítics, que distorsionaren sovint el normal procés d´aplicació de la política lingüística.

Delimita suficientment l´articulat el marc de convivència de les dos llengües, de manera que permeta aconseguir l´equilingüisme? Es concreten adequadament els instruments de normalització que permetrien superar la substitució i minorització del valencià? La delimitació i codificació dels drets lingüístics col·lectius, atesos els drets individuals, és l´adequada per a aconseguir l´objectiu equilingüista? Fou la millor llei atesa la realitat política?

4. Un repte revolucionari
El repte de la LUEV era revolucionari. Davant la situació sociolingüística, la LUEV planteja un nou estatus lingüístic dins d´un procés més ampli: "el de recuperació de la plena identitat del poble valencià", ja que "la llengua valenciana és part substancial del patrimoni cultural de tota la nostra societat", atés que "el valencià és la llengua històrica i pròpia del nostre poble, del qual constituïx la més peculiar senya d´identitat". L´article 34 el denomina, de manera sintètica, com un "procés [...] per fomentar l´ús i l´extensió del valencià". Podríem dir que clarament es rebutja el bilingüisme assimilista o de substitució. L´opció global no és imparcial davant les dos llengües: és una opció pel valencià, com a camí necessari cap a l´equilingüisme.

Genèricament podríem dir que el model aprovat és una opció per la dualitat lingüística territorial amb respecte a l´opció individual. L´existència de la doble oficialitat i el respecte a l´opció individual s´haurà de fer compatible amb unes mesures i garanties de priorització oficial de la llengua pròpia, perquè l´objectiu era l´equilingüisme. Però cal assenyalar que la priorització estava formalment concretada, amb suficiència, solament pel que fa a l´ensenyament. Pel que fa a altres aspectes de l´ús oficial es necessitaven concrecions sobre la utilització preferent per part de les administracions. Respecte a l´ús social quedava garantit el dret a conèixer i usar el valencià amb la garantia i la promoció de la Generalitat.

La seua aplicació va necessitar grans innovacions. No podien ser de hui a demà. La Llei podia considerar-se, atesa la realitat sociolingüística, un atreviment, i pretendre, com assenyalava la transitòria primera, que "haurien de realitzar-se en un termini de tres anys" una veritable utopia. Però era urgent, si més no, iniciar el camí.

Una tasca bàsica va ser la successiva creació d´estructures de programació, de propostes i l´execució de la política lingüística, per a fer el desplegament normatiu de la LUEV pel que fa a l´ensenyament, a l´ús oficial del valencià i al foment social, així com establir els criteris de la normativització del valencià.

Per a valorar el projecte ens fixarem solament en dos àmbits: el de l´ensenyament i el de la funció pública.
A desembre del 1994 es va aprovar el decret per a l´aplicació de la LUEV en l´àmbit de l´ensenyament. L´objectiu central inicial era la implantació de l´assignatura de Valencià i, a més, incorporar el valencià com a vehicle d´ensenyament, com a garantia per a aconseguir l´equilingüisme. Fer-ho realitat comportava d´entrada tindre suficients professors reciclats i dotar de llibres de text tots els alumnes escolaritzats. A més, calia difondre entre els pares la positivitat de la innovació amb caràcter general, buscant la seua col·laboració davant determinades campanyes primer a favor de la voluntarietat de l´aprenentatge del valencià, sense oblidar el reiterat "que siga valencià, no català!", i després davant la reiteració, per part de grups minoritaris ben organitzats, de la consigna "esta bé que s´ensenye el valencià, però que s´ensenye en valencià no pot ser obligatori".

La LUEV mancava de concrecions sobre la utilització preferent per part de les administracions ("el valencià és la llengua pròpia" de la Generalitat), sobre com garantir el dret a conéixer la llengua pròpia i a expressar-se en valencià en qualsevol àmbit, així com quina era "l´adequada presència" del valencià en els mitjans de comunicació per a garantir el "dret a ser informats [...] tant en valencià com en castellà" (s´entén en pla d´igualtat?). Calia que a més de l´ensenyament, l´administració i els mitjans de comunicació públics foren els principals vehicles de recuperació del valencià.

5. Dels orígens
Per a valorar millor el repte fixem-nos en els orígens. Cal remarcar que es partia de quasi res.
Pel que fa als òrgans de gestió de política lingüística, es partia d´un Servei de Normalització Lingüística, que va preparar el projecte de llei, format per tres professors en comissió de serveis. L´any 1983, per a ser l´embrió del Gabinet d´Ús i Ensenyament del Valencià, s´hi incorporaren quatre professionals procedents de la Unitat de Valencià de la Diputació de València i uns cinc professors en comissió de serveis. Com a punta de llança d´aplicació de la Llei en l´ensenyament es nomenaren, en comissió de serveis, 28 coordinadors de valencià. L´any 84 es va crear la Comissió Interdepartamental per a l´Aplicació de l´Ús del Valencià en les Administracions Públiques, que programaria plans de reciclatge de funcionaris.

Pel que fa a l´ensenyament, el punt de partida podria sintetitzar-se així: L´any 1983 el nombre de professors reciclats per l´Institut de Ciències de l´Educació (ICE) era de 3.000. Hi havia 524 centres d´EGB i solament 155 havien introduït el valencià en plans inicials anteriors. Com a materials didàctics solament existien els del Pla Experimental, els elaborats per algunes escoles i 8 llibres de text. Calien mesures extraordinàries: Es crea la figura del professor de valencià extraplantilla (522 professors per a l´EGB i 267 per als Ensenyaments Mitjans) i s´establix un pla de reciclatge (l´any 1995 el 45% dels professors ja estaven capacitats).

En l´àmbit de la funció pública, l´ús del valencià estava implantat en el Butlletí Oficial i solament tenia una certa presència en la Conselleria d´Educació i en Presidència. En el conjunt de la Generalitat, per a reciclar els treballadors i anar creant una xarxa tècnica per a la promoció del valencià, es contractaren l´any 83 tres traductors i el 84 quatre professors per a atendre el cursos de reciclatge. L´any 85 s´incorporaren al GV tres traductors. L´any 1986 es creà la figura d´assessor lingüístic (5 places) i de corrector-redactor (19 places), i en l´any 89 es va establir el Programa de Dinamització Lingüística, i es contractaren un total de 16 professionals. L´any 1991 la xarxa tècnica de tota la Generalitat estava constituïda per 6 assessors lingüístics, 31 tècnics en promoció lingüística i 11 professors de valencià.

Pel que fa a la promoció de l´ús social, les actuacions es dirigiren a difondre el projecte global. La campanya "parlem valencià" de l´any 84 partia de la convicció que perquè les polítiques lingüístiques tinguen eficàcia han d´aconseguir el suport majoritari de la societat. La campanya "Com et diuen" pretenia la valencianització dels noms de persona. Es crea la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià, que efectuarà proves per a l´obtenció de certificats de coneixement del valencià a fi d´incentivar la població adulta a aprendre valencià. El pressupost era curt!
A més de la voluntat política dels governants, tots estos canvis necessitaren un ampli compromís cívic. Es posaren en marxa en un temps rècord. I es pogué fer gràcies al compromís i a la dedicació impagables d´un bon grapat de persones (pares i mares dels centres escolars), mestres i professors, entre els quals tingueren especial rellevància els coordinadors i els assessors didàctics creats amb està finalitat, tots ells compromesos amb la recuperació del valencià.

6. La normativització del valencià
Al llarg del període preautonòmic i d´elaboració de l´Estatut molts havien contestat: "que la denominació de la nostra llengua no era suficientment clarificadora per a evitar equívocs i conflictes posteriors; clarificació entesa en el sentit que la nostra llengua és la mateixa que es parla, en cada lloc amb peculiaritats pròpies, a les Illes Balears i a Catalunya". El mateix esperaven de la llei de normalització que volien que establira, com altres lleis semblants de les comunitats amb llengua pròpia, un ens de referència normativa, que hauria de dur a terme actuacions, si més no, de modernització de la llengua i altres de codificació.

Ambdós elements eren objecte de polèmica política, que dinamitzava els enfrontaments cívics, especialment a la ciutat de València i la seua rodalia. Per a uns solament podia haver-hi com a referent l´Institut d´Estudis Catalans, per a uns altres, l´Acadèmia de Cultura Valenciana i, fins i tot, Lo Rat Penat, i uns tercers optaven per la referència genèrica a la Universitat.

Els propulsors de la LUEV optaren per deixar la solució per a més endavant. Però per al procés d´aplicació de la LUEV era imprescindible definir un corpus lingüístic propi que tinguera com a referent, inalterable i constant, les formes utilitzades per la majoria dels escriptors valencians, que es basara en l´aprofundiment de les normes del 32 i les aportacions de la universitat valenciana i que recollira i potenciara la riquesa dels nostres parlars.

Cada vegada que hi hagué la necessitat de concretar el pla de reciclatge del professorat per a l´acreditació de coneixements de valencià amb vista al seu ensenyament (Decret 79/1984), així com d´establir la normativa gramatical a què s´havien d´atendre els llibres de text i els materials curriculars per a l´ensenyament del valencià (Orde de 1984) es feu referència expressa a les titulacions universitàries o a l´Institut Valencià de Filologia.

Des d´este plantejament es va iniciar el procés de promoció del valencià. I, coherentment amb este criteri, s´intensificaren els estudis sobre el valencià actual i es confeccionaren i editaren vocabularis específics i diccionaris: L´any 1995 es conclou la col·lecció "Materials" per a fixar el corpus normatiu valencià, i amb la col·laboració de l´Institut Interuniversitari de Filologia es publiquen: Els verbs valencians, la Gramàtica valenciana i el Diccionari valencià, elements que s´incorporen al programa informàtic de correcció i traducció SALT.
Este procés i la seua aplicació a l´ensenyament i a l´ús oficial va estar reiteradament farcit d´enfrontaments amb determinats sectors, que pressuposaven tindre o tenien el suport dels grups conservadors del panorama polític. Rebutjaven el procés de normativització, com hem assenyalat, sota la consigna "valencià, no català!".
Però caldria assenyalar que els primers enfrontaments radicals anaren minvant forces, i entre els partits conservadors es matisaren els plantejaments, obrint-se així noves perspectives d´aconseguir un encontre majoritari, si bé per qüestions electorals hi havia certes inestabilitats. Interessa que considerem alguns esdeveniments.

7. Buscar el consens lingüístic
L´últim quadrimestre de 1991, després de les eleccions locals, l´Ajuntament de València estava governat per PP-UV. El grup popular de l´ajuntament seguia les normes aplicades per la Generalitat Valenciana, amb el concurs de l´Oficina d´Assessorament Lingüístic i Traducció, dependent de la Regidoria de Comunicació, que ocupava Manuel Tarancón. La intromissió de la regidora d´Educació (Garcia Broch, d´UV) en la confecció d´uns cartells de l´Empresa Municipal de Transports (el regidor de transports era Francisco Camps!), redactats segons les normes de l´Acadèmia de Cultura Valenciana va crear un conflicte intern. Manuel Tarancón va fer pública la seua protesta manifestant que calia redactar-los d´acord amb les normes aplicades per la Direcció General de Política Lingüística: "Tots els problemes es poden solucionar des de l´ortografia de la Generalitat. Hi ha un vocabulari i unes expressions que a València no són corrents, però que sí que ho són a la Plana. No és bo obrir velles guerres".

Va eixir al carrer el conflicte intern i la direcció dels populars va donar suport a Tarancón i defensaren que "la llengua ha de ser motiu d´unió i no de discrepància". I es reiterà públicament per part d´alguns dels seus membres significatius la necessitat d´un pacte lingüístic, d´un consens lingüístic, sobre la denominació de la llengua i sobre els criteris ortogràfics i lèxics a partir de les normes de Castelló. Pedro Agramunt, president regional del PP, va encomanar a Joaquin Calomarde i Manuel Tarancón un document sobre el consens lingüístic. Este document es va voler aprovar en la reunió de la seua executiva del 12 de novembre del 91. Però atenent el plantejament de Rita Barberá (que no va assistir a la reunió!), la qual contava amb el suport de Mariano Rajoy i l´assentiment d´Eduardo Zaplana (que volia desbancar Agramunt!), el document no es va aprovar. El motiu de la no acceptació era que podia agrietar (així ho va manifestar Mariano Rajoy) el pacte entre UV i PP.

Ramon Lapiedra, rector de la Universitat de València, va acceptar el repte com "l´únic camí per a acabar amb la crispació que impedix la promoció del valencià". Altres iniciatives publicades (la de Vicent Franc fou rellevant) anaven més allà del nostre "estricte marc geogràfic": que a iniciativa de les Corts Valencianes es creara una comissió intercomunitària de catalans, mallorquins i valencians "que preparen els treballs per a la normativització conjunta de les modalitats lingüístiques" i la posterior iniciativa "per a la creació d´una acadèmia de la llengua comuna". Era un gran pas, aleshores impossible?

En este context cal situar l´aprovació per part del Govern Valencià, en el desé aniversari de la LUEV (1993), del Pla General de Promoció de l´Ús del Valencià, on, entre les actuacions del Programa d´Estandarització, s´establia: "Col·laborar amb les institucions universitàries a actualitzar el corpus normatiu de la llengua". A més es varen homologar (agost del 1994) els certificats de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià amb els expedits per la Junta Avaluadora de la Llengua Catalana de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears i per la Junta Permanent del Català de la Generalitat de Catalunya. Per pressions electorals d´UV al PP, Eduardo Zaplana es va comprometre en campanya electoral a deshomologar estos certificats.

En l´últim tram del govern socialista (1994-1995), en la Conselleria de Cultura es va preparar una proposta de projecte de llei, en què es reconeixia a l´Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana la funció de dictaminar en matèria de normativització lingüística. Però no es va tramitar.

8. La del matalafer
Després de les eleccions del 96, amb el nou govern del PP, fruit de la coalició amb UV, després d´una campanya en què ambdós procuraren ser més "regionalistes i valencianistes" que l´altre i més "anticatalanistes", es va oblidar el projecte de consens lingüístic. Al contrari, una de les primeres actuacions del nou president, Eduardo Zaplana, fou dictar al conseller Villalonga la deshomologació (desembre del 95).
Després vingué una etapa d´inèrcia positiva i, d´alguna manera, de consolidació, amb xicotetes variacions de les actuacions dutes a terme fins aleshores, tot i retardar-se fins a l´any 1997 l´aparició del programa informàtic Salt 1.0, amb uns mínims retocs al preparat per la Direcció General de Política Lingüística, que incorporava un amplíssim diccionari general, la flexió verbal valenciana i uns criteris gramaticals, als quals he fet abans referència, basant-se en els quals actuava com a corrector.

I de nou es va plantejar el "consens lingüístic", i per manament unànime de les Corts en la sessió del 17 de setembre del 1997, es va encomanar al Consell Valencià de Cultura que dictaminara "respecte de les qüestions lingüístiques".

Però la "guerra lingüística" continuava entre els partits governants (PP-UV) de la Generalitat i de les Corts. L´11 de febrer del 1998 el grup popular va votar a favor de dos proposicions no de llei presentades per UV, després de criticar fortament UV ("Vostés no complixen els compromisos ni amb el Govern, ni amb la societat, que té posades les esperances en el dictamen del CVC"): una perquè el Govern Valencià demanara al Ministeri d´Educació la deshomologació de les titulacions de Filologia Valenciana i Catalana, i altra perquè les Corts Espanyoles "declaren que el valencià és una llengua diferent i diferenciada de la resta de l´Estat".

9. Un dictamen per a la conciliació
El 13 de juliol del 98 el Consell Valencià de Cultura presenta a les Corts Valencianes el Dictamen sobre qüestions lingüístiques que establix: "el valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema lingüístic que els corresponents estatuts d´autonomia dels territoris hispànics de l´antiga Corona d´Aragó reconeixen com a llengua pròpia", assenyala que la denominació "valencià" ha de ser utilitzada institucionalment però "sense que tinga caràcter normatiu" i proposa "la creació d´un ens de referència normativa del valencià" que "podrà tindre relacions horitzontals amb les diverses entitats normatives de les altres llengües de l´Estat".

Atesa esta proposta, les Corts varen aprovar la Llei 7/1998, de 16 de setembre, de Creació de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua com a institució que "té per funció determinar i elaborar, si és el cas, la normativa lingüística de l´idioma valencià". L´elecció dels 21 acadèmics per part de les Corts es va retardar quasi dos anys, fins al 21 de juny del 2001, quan per elecció qualificada ("per majoria de dos terços") de les Corts foren elegits els primers acadèmics. La seua elecció es va acordar juntament amb la signatura per part dels grups parlamentaris PP i PSPV del Pacte pel Valencià, que feu balanç del procés encetat per la LUEV ("l´èxit [...] sembla escàs: [...] s´ha aplicat, i molt dèbilment, només en el sector de l´ensenyança [?] En l´importantíssim apartat de l´ús del valencià, és a dir, de promoció i recuperació de la llengua, l´aplicació de la llei ha resultat insatisfactòria"), i proclamava la urgència de prendre noves mesures per part de les institucions i poders públics.
L´AVL es va constituir el 27 de juny del 2001.

10. Encontres més que desencontres?
I un dels primers acords normatius de l´AVL (el 25 de març del 2002), després de declarar "la voluntat d´integració de les diverses sensibilitats lingüístiques" i el compromís de tindre-les en compte, reconegué com a "solucions lingüístiques genuïnes" i com a "referent normatiu oficial": "el conjunt de criteris ortogràfics, gramaticals i lèxics" usats en texts i documents oficials per la Conselleria responsable de l´aplicació de la LUEV des de l´aprovació d´esta Llei fins a la data d´adopció d´este acord". Era una actuació que referendava el procés de normativització realitzat fins aleshores, que la Resolució de la Presidència (del 31 de maig), concretava en "els continguts del programa informàtic SALT 2.0 Traductor i Corrector de Valencià, de la Generalitat Valenciana".

L´1 d´octubre del 2003, la Comissió Interdepartamental per a l´Aplicació de l´Ús del Valencià va ressuscitar a Ares del Maestrat en una declaració que l´AVL, amb motiu del XX aniversari de la LUEV (20 de novembre del 2003), va valorar molt positivament. Després d´afirmar, sobre el procés encetat per la LUEV, que "a pesar que hi ha hagut etapes i ritmes d´aplicació diferents, el balanç general és positiu, per bé que encara no és satisfactori", reclama el compliment de tots els compromisos del Pacte pel Valencià. Va remarcar la positivitat dels Criteris d´ús del valencià en l´àmbit de la Generalitat (uns criteris „cal dir-ho!„ bàsicament coincidents amb els que la CI havia aprovat dotze anys abans (8 d´octubre del 1991) i la declaració explícita que "l´Administració valenciana ha de ser exemple de referència i ha de marcar determinades pautes d´usos lingüístics" per a "generar actituds lingüístiques positives que se sumen a la recuperació del valencià". La declaració va generar certes esperances en els sectors més compromesos amb el valencià, si bé va rebre crítiques d´alguns sectors ("para ser nacionalistas no hemos ganado las elecciones", digueren). Il·lusions frustrades?

L´AVL, des de la plena autonomia, assumint el manament legat de "vetlar per l´ús normal del valencià i defendre la seua denominació i entitat", i d´acord amb l´Estatut d´Autonomia, va decidir aprofundir en el Dictamen del Consell Valencià de Cultura que assenyala que "el valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema lingüístic que els corresponents estatuts d´autonomia dels territoris hispànics de l´Antiga Corona d´Aragó reconeixen com a llengua pròpia". Va fer una declaració institucional (19 de desembre del 2003), va nomenar una ponència per a aprofundir en esta declaració (25 de juny del 2004) i elaborar una proposta de dictamen sobre l´onomàstica de la llengua. En concloure el treball, amb la unanimitat dels ponents, es va presentar a la consideració del Ple. I es varen produir pressions institucionals que arribaren a trencar el consens aconseguit i forçaren la presidència a deixar el tema sobre la taula. Recompost el consens, el Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i entitat del valencià va ser aprovat el 9 de febrer del 2005.

Més allà de la qüestió de noms, l´AVL volia que s´iniciara un camí de confluència de l´autoestima i de l´afirmació de la personalitat diferenciada del valencià com l´acceptació i la defensa dels trets compartits, que ens donen una unitat. És per això que, en concloure el Dictamen, l´AVL "fa una crida a tots els parlants del nostre idioma perquè, amb la màxima generositat i flexibilitat, cooperen en la solució del denominat "conflicte lingüístic" amb un sentit comú i visió de futur", i conclou: "És una condició necessària, per bé que no suficient, per a fer possible l´ús normal i la dignificació de l´idioma en un context de globalització creixent on la pervivència de llengües minoritzades com la nostra exigix, entre altres coses, una gran solidaritat entre tots els seus usuaris i l´allunyament tant de qualsevol temptació fragmentarista com de qualsevol esperit uniformitzador monocèntric".

Es feren públiques propostes de desaparició de l´AVL, però a poc a poc emmudiren. I ara tenim ja una institució de la Generalitat com a referent de la normativa lingüística, que la Llei de Reforma de l´Estatut d´Autonomia de la Comunitat Valenciana (publicada en el Boletín Oficial del Estado l´11d´abril del 2006) eleva al caràcter estatutari i assenyala que la seua normativa és d´aplicació obligatòria per a totes les administracions públiques de la Comunitat Valenciana.

11. Balanç global en els aniversaris
En contextos pròxims a les celebracions dels aniversaris vintè i vint-i-cinquè l´AVL va promoure anàlisis globals sobre l´estat del valencià en diferents encontres cívics: l´elaboració del Llibre blanc de l´ús del valencià (II). Iniciatives per al foment del valencià (2008), en les que participaren un total de 89 tècnics en sociologia i política lingüística; el Simposi Internacional sobre Situació i Perspectives del Plurilingüisme a Europa (2008) i el Simposi "El Valencià present i futur" amb motiu de la celebració del XXXè aniversari.

Les conclusions d´estos encontres han estat la base de les consecutives declaracions institucionals realitzades per el ple de l´AVL, tenint com a eixos fonamentals: que a l´Estatut d´autonomia s´indica que "la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià; que la tasca comuna de tots els partits de les Corts és "concretar, desenrotllar i actualitzar els manaments de la LUEV, considerant que els principals instruments de recuperació i foment del valencià són l´administració, l´ensenyament i els mitjans de comunicació públics"; que és urgent "una convergència solidària entre les institucions valencianes, les associacions cíviques i els grups implicats en el foment del valencià"; que "la política lingüística ha de tendir a enfortir la nostra autoestima com a valencians"; que és necessari "posar l´accent en la riquesa del plurilingüisme, sempre des de politiques de preservació, promoció i priorització del coneixement i l´ús de la llengua pròpia"; així com "avançar cap un Estat espanyol plurilingüe". La declaració institucional "La situació social del valencià i iniciatives per a fomentar-ne l´ús" ( Veure en www, avl.gva/acords de l´AVL) aprovada pel Ple de l´AVL el 26 de juny del 2009, presentada a les Corts i al Govern Valencià, compila onze noves iniciatives per a una nova política lingüística, per una renovació que "s´ha de vincular al progrés social, econòmic i cultural del poble valencià i requerix comptar amb el suport dels sectors més dinàmics de la nostra societat". Esperem que l´actual Govern valencià les prenga ara en consideració.

Més enllà de les celebracions d´aniversaris l´AVL, al llarg dels anys de vida, ha incidit i avaluat diferents fets rellevants en la política lingüística de la Generalitat en els últims anys de vicissituds. Són rellevants els informes i requeriments de l´AVL en tots els processos d´establiment de novetats en el sistema educatius, la mort de la RTVV i la llei de Senyes d´identitat del Poble Valencià. La representació de l´AVL va intervindre en la incorporació d´optimització en el procés d´elaboració de la regulació del plurilingüisme en l´ensenyança no universitària i va recomanar actuacions de planificació plurilingüe en la realitat universitària.

A hores d´ara en l´AVL s´està en procés de valoració del projecte de Decret del Model Lingüístic Educatiu Valencià, en fase de consulta per la Conselleria d´Educació, Investigació, Cultura i Esport. Un projecte millorable en molts aspectes. Esta serà la contribució a les bones pràctiques necessàries per a una renovació enriquidora de l´ensenyament en tot el territori valencià. Així celebrarem l´aniversari de la LUEV que cal concretar, desenrotllar i actualitzar.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook


Enlaces recomendados: Premios Cine