Supose que n´estan al cas, d´això de l´Oficina de Drets Lingüístics per protegir els valencianoparlants de l´«hostilitat o discriminació». Com que les violacions dels drets lingüístics abunden com les mosques a l´estiu, no m´estranyaria veure l´agent mediador repartint números com a les xarcuteries, davant l´aglomeració de denunciants. I és que no és bastant dir que el tema dels drets lingüístics està resolt a l´Estatut. Els drets no existeixen si ningú no vetla pel seu compliment. I en el cas dels drets lingüístics es tenen o no es tenen, però la vertadera qüestió és si es poden exercir o no.
Perquè dita oficina siga rotonda ineludible per on entren i surten resolts els problemes provocats per hostilitat o discriminació lingüística, cal que tothom sàpia que, qui es passe la llei per l´engonal, no se´n sortirà fent la V de la victòria. Ja sé que l´agent mitjancer no té capacitat sancionadora, però la llei imposa obligacions, i qui no les compleix ha de ser sancionat. Així passa, per exemple, amb aquells que no respecten els senyals de trànsit. A l´àmbit privat, que els funcionaris parlen com els vinga en gana; però a l´àmbit oficial han d´atendre als valencianoparlants en la seua llengua, si no és que esperen un miracle semblant al dels apòstols il·luminats per l´Esperit Sant durant la Pentecosta: que parlant en castellà, s´expressen en valencià.
Si París bé val una missa, el valencià bé val una oficina, s´han dit els de Marzà emulant Enric IV de Navarra. I en això estan. Que dia rere dia no se´n parle de la vulneració dels drets lingüístics, no vol dir que tot siga una bassa d´oli o un llac de nenúfars. Els conflictes, com el fang, estan al fons. Arribats ací, fem-nos la pregunta inevitable: per què s´ha renunciat al requisit lingüístic en la funció pública? Quan comencen a ploure les queixes, els refractaris als drets lingüístics hi tindran un paraigües protector. I els valencianoparlants, en lloc de rectificacions, rebran disculpes amb frases de sobret de sucre.
