El desembre de l´any 2006 es va aprovar la Llei de la Dependència. El mateix any, el mateix mes, es va aprovar la Convenció de l´ONU per a les persones amb discapacitat, un tractat internacional que reconeix la discapacitat com una font de drets humans i no sols com una qüestió caritativa dels estats.
Volem, doncs, recordar en aquest desé aniversari de la llei que, a hores d´ara, no n´hi ha prou de parlar de solidaritat amb els pobrets dependents, sinó que a hores d´ara, sabem que tots els éssers humans som o serem dependents i que el model assistencial ha de deixar pas a un model social basat en els drets humans i en la justícia social envers aquestes persones.
Les prestacions econòmiques que reclamen aquestes persones han de ser part d´un model de drets irrenunciables que no depenen del lliure albir de les crisis econòmiques de torn sinó d´una manera d´entendre la societat i les persones que hi viuen.
No és just que les famílies de les persones dependents vagen implorant les ajudes per als familiars.
No és just que els dictàmens de dependència es basen en el fet que estiguen més o menys plenes o buides les arques de l´Estat. Ni tan sols s´haurien d´anomenar ajudes econòmiques sinó rendes bàsiques de justícia. Ajudem el pobret dependent que no és més que un minusvàlid o, més ben dit, reconeguem els drets de ciutadania de persones amb limitacions i que a la vegada estan plens de potencialitats. Cal incidir en el fet que les noves aportacions a la llei han d´incloure, no sols els drets econòmics, que també, sinó el reconeixement de les capacitats de les persones i la posada en marxa de programes educatius, laborals i socials en els quals les persones dependents siguen reconegudes d´una manera activa.
