Mentre a Occident estem preocupats pels regals que hem de fer la nit de Nadal o el dia de reis i els comerços viuen la festa anual del consum, que si renovem els mòbils, que si els joguets dels infants, que si el sopar de la nit de Cap d´Any, etcètera, la guerra continuava a Síria i continuaven morint brutalment persones innocents: xiquets, dones, homes, ancians, famílies senceres fins i tot. La ciutat d´Alepo, dividida entre les tropes governamentals d´El Asad i les rebels, símbol d´una gran vergonya de l´espècie humana, com tantes i tantes vergonyes de l´espècie humana, com fa anys a Europa va ser Sarajevo, ha viscut instal·lada en l´horror de la guerra i la sang dels innocents.
Les dues potències implicades en el complex joc d´interessos polítics i estratègics del conflicte, Rússia i Turquia -dues potències que són molt poc de fiar, certament- acaben d´anunciar una treva que resta per veure el resultat que tindrà. El govern del tirà El Asad, els rebels, Iran, Estat Islàmic, grups gihadistes diversos, hi participen en un polièdric escenari bèl·lic amb un comú denominador: la violència i l´horror indiscriminat contra els més dèbils.
La Unió Europea i l´ONU no han fet més que beure de la seua inoperància o impotència, tant se val, davant la magnitud de la tragèdia i el poder militar de dos països que han demostrat a bastament que van pel seu compte, molt més enllà de les lleis internacionals i les recomanacions del món civilitzat. Així les coses, estem com sempre. Impassibles davant la mort de persones innocents servida per les imatges de la televisió mentre compartim amb la família una copa de cava o el torró de Nadal. Què hi podem fer, doncs? La profunda hipocresia de la política i la dinàmica del poder porta estes conseqüències. Sempre és la mateixa història.
Personalment, he de dir que he rellegit estos dies una de les grans novel·les del segle XX, com és el Viatge al fons de la nit de l´escriptor francés Louis Ferdinand Céline. No entraré a valorar perquè no toca ara els pamflets antisemites que va escriure en el seu moment i que li van costar la marginació i la defenestració social i literària, però sens dubte «Viatge al fons de la nit» és l´obra més antimilitarista i antisistema que mai no he llegit. La guerra, el militarisme, el colonialisme, tots els valors en els quals es va fonamentar la societat del segle XX són esquarterats de la manera més cínica i lúcida que hom puga imaginar.
Céline descriu amb cinisme i un llenguatge descarnat, bròfeg i punyent les misèries humanes de la primera guerra mundial: la tirania i el despotisme dels militars, l´abús de poder sobre els més dèbils, la mesquinesa de les relacions humanes en situacions de por i angoixa per la guerra, la hipocresia i els prejuís socials. Com si fóra un molinet implacable de les paraules, tritura frase rere frase tots els tòpics políticament correctes de l´establishment i obri la tapadora del vàter de la metzina humana.
Ferdinand Bardamu, el personatge protagonista, continua la seua odissea humana a les colònies africanes de França on descriu amb un estil ferotge la violació permanent i l´abús dels occidentals sobre la població indígena. Després, emigra amb un vaixell als Estats Units i fulmina la terra de les oportunitats, les misèries del capitalisme. Al capdavall, el viatge finalitza als suburbis de París, exercint de metge entre els més pobres, treballant com assistent en un centre psiquiàtric. Excel·lent metàfora de la condició humana.
Esta reflexió ve a compte perquè Céline va saber retratar el denominador comú de totes les guerres, allò que mai no canvia malgrat les èpoques i les circumstàncies geopolítiques, econòmiques, culturals o socials: la guerra, com a manifestació màxima d´una situació de conflicte de poders, és l´expressió més barroera i mesquina de l´espècie humana, la claveguera per on suren les més repugnants vergonyes segons les diferents formes d´abús de poder i càstig dels més dèbils. Això mai no canvia malgrat les èpoques i les circumstàncies. Llegint «Viatge al fons de la nit» he recordat la guerra de Síria. I per un instant he imaginat a Ferdinand Bardamu lluitant com un díscol soldat al fons de la nit d´Alepo.
