El valencià ha passat situacions complexes des que va perdre la seua oficialitat. Entre elles, va ser especialment complicada la situació amb el franquisme. Semblava que la realitat canviaria prompte, quan la Constitució va marcar la protecció de les llengües i més concretament quan l´Estatut d´Autonomia i la Llei d´Ús apostaren per recuperar l´oficialitat la llengua. No obstant això, la utilització de l´idioma no va créixer de manera coherent entre les administracions perquè les institucions autonòmiques no foren capaces de crear un organisme normatiu que oficialitzara els criteris lingüístics d´obligat compliment. En eixe context, tan sols es pot destacar l´aparició d´algunes lloables iniciatives provisionals que oferien un model de llengua referencial, com ara l´existència d´una direcció general de Política Lingüística o concretament l´aparició d´uns criteris lingüístics el 1995 amb l´objectiu de crear una imatge coherent i funcional de la llengua. Per eixe motiu, el naixement consensuat de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua va marcar una fita important. Des d´aleshores la llei va emparar un model lingüístic per a l´administració.
Eixe podria ser un final feliç per a una història en la qual l´objectiu és assegurar el futur del valencià com a llengua oficial consolidada. Però el temps ha posat a prova al llarg d´estos anys l´oficialitat i el model lingüístic que per llei correspon fer a l´AVL. Resultarà difícil d´oblidar la intervenció d´un conseller en les sessions acadèmiques per a indicar els criteris lingüístics a seguir o el menyspreu cap a l´AVL que la Generalitat va tindre en oblidar-la dins d´un pretés observatori de la cultura valenciana. Tanmateix semblava que des del 2015 les relacions tornaven a la normalitat i l´administració autonòmica havia entés la funció estatutària assignada a l´AVL i els límits entre els diferents organismes de l´administració pel que fa al tema lingüístic.
Malauradament, en acabar el 2016, ha nascut de nou un malentés pel que fa a la funció lingüística de cada organisme de l´administració. La Generalitat, a través de la Direcció de Política Lingüística i Gestió del Plurilingüisme, no ha tingut totalment en compte quina és la seua missió i quina la de l´AVL. S´ha atrevit a fer una resolució de criteris lingüístics d´obligat compliment per a tota l´administració autonòmica amb el desig que siguen assumits per unes altres administracions. Segurament ho ha realitzat amb les millors intencions però sense la consideració dels seus efectes. Fins ara, ni tan sols quan no existia l´AVL, la Conselleria havia promulgat normes obligades. Els criteris aprovats pretenen justificar-se en el que establix l´AVL però assumixen el paper que li correspon a este ens normatiu. A més s´eleven formes secundàries establides per l´AVL a principals i sobretot no es seguix l´objectiu establit en els documents oficials de l´AVL d´adoptar coherentment com a més adequades les formes d´àmbit general valencià. Crida l´atenció que un òrgan de quart nivell en l´administració intente imposar criteris lingüístics, independentment dels que siguen, per damunt d´un organisme de primer grau. No es tracta sols d´entrar en la idoneïtat dels criteris o en la seua coherència o consens sinó en la força legal que estos tenen.
En definitiva, cal confiar que eixos criteris es puguen reconduir. És important que cada part de l´administració entenga quina és la seua funció i que no s´oblide el paper normatiu i oficial de l´AVL. No s´ha de tirar per la borda el treball consensuat dels últims anys amb aptituds poc productives com eixes. Cal deixar temps per a la reflexió i que tot torne al seu lloc. És l´única iniciativa lògica per a fer créixer el valencià amb esperança i força. Uns criteris no poden esborrar el dur camí fet ni un futur de consens.
