El meu bitllet cap al periodisme va ser Ébano, el gran trencadís periodístic-literari que Ryszard Kapuscinski va dibuixar sobre el continent africà. Amb 17 anys, llegia sobre una realitat poc coneguda, la dels països més enllà del Marroc, poc presents als diaris, les televisions i les ràdios dels incipients anys 90. I tampoc és que això haja canviat molt, la veritat. Una realitat, la d´Àfrica, contada amb ulls de periodista i amb cor d´escriptor, que me captivà per sempre. I, igual que a mí, a moltes generacions de periodistes. Després del viatge iniciàtic amb Ébano, arribaren a les meues mans Los cínicos no sirven para este oficio, El emperador, El sha, Viajes con Herodoto, Un día más con vida, El mundo de hoy, El imperio... A partir d´ahí, malalta de periodisme i malalta de Kapusncinki per a sempre.
El maig de 2006 ell estigué a punt de vindre a València: la Unió de Periodistes Valencians li atorgava un dels seus Premis Llibertat d´Expressió. Però la seua salut ja era molt delicada i no va poder arreplagar-lo, venint en el seu lloc l´ambaixadora de Polònia a Espanya, Grazyna Bernatowicz. A l´any següent, el 23 de gener de 2007, Kapuscinski moria, deixant orfe de les seues històries al periodisme. I, perquè no, també a la literatura.
Com passa cada vegada que mor algú, els dies de dol són jornades de panegírics amb la vida, obra i miracles de la persona difunta. Però una vegada el dol, diguem-ne socialment obligatori, s´acaba, la veda s´obri. I amb Kapuscinski la veda es va obrir als tres anys de la seua mort, amb la publicació de Kapuscinki non fiction, obra del seu deixeble i també periodista, Artur Domoslawski. Un llibre que, per cert, m´espera.
En 2010, amb Kapuscinski non fiction, semblava que l´autor d´Ébano reviscolava mediàticament en un debat entre detractors i defensors de la seua prosa, sobre si augmentava la realitat contada, afegint, exagerant i inventant els fets relatats per ell mateix. La polseguera d´aquell escàndol encara sura en l´ambient. Però jo, de moment, i fins que haja llegit Domoslawski, no entre al debat.
Ara tire en falta algún article sobre Kapuscinski. No sé si és perquè l´ombra del llibre de Domoslawski és allargada? Sí que és cert que fa uns dies el fotoperiodista Gervasio Sánchez escrivia un article al diari La Marea, titolat Los cínicos sí sirven para este oficio. Sobre el mal periodismo. Article que em recordava una gran frase que deia Kapuscinski: «Quan la informació es va convertir en negoci, la veritat va deixar d´interessar».
I també és cert que diumenge, al diari Público, vaig llegir un altre text sobre el de Pinsk (Polònia), 10 anys sense Ryszard Kapuscinski: cas tancat?, de Jordi de Miguel Capell. Precisament este article és el que em fa pensar que el mite del periodista polonés continua sota sospita.
No sé si totes estes línies s´han fet massa llargues. Crec que simplement tocava. I, amb permís de Kapuscinski, me quede amb tot allò que ha escrit, que he llegit i que m´ha fet profit per a ser periodista.
