Quan arriben aquestes dates, als qui ens dediquem professionalment a la gestió i programació cultural pública, ens entra una espècie de por escènica, una malaltissa incertesa perquè l´inici de l´any significa engegar la maquinària per tal de donar-li nom i forma a allò que, en els manuals, s´anomena democràcia cultural, entesa com la promoció de l´accés als béns, serveis i productes culturals, als quals tothom té dret. Cada any, la nostra missió és tractar de reinventar-nos, intentant oferir dins de les nostres programacions propostes que, com a mínim, mantinguen un digne nivell de qualitat i d´interès cap a la ciutadania. No cauré en el parany de començar a lamentar-me per les restriccions pressupostàries. El que tenim és el que tenim i una part important del nostre treball consisteix en cuinar un bon plat amb els escassos ingredients que ens subministren.

En el meu cas, que em dedique bàsicament a la programació musical en l´àmbit públic, he detectat en aquest inici d´any una peculiar conjuntura, que crec que està fent saltar les alarmes en el mercat musical. Des de fa uns dies i fruit d´aquest inici de campanya, estic recaptant informació sobre grups i artistes, emmarcada en aspectes com són els caixets i les disponibilitats de dates, per tal de poder començar a dissenyar una programació més o menys adequada a les sensibilitats i expectatives del nostre entorn ciutadà. El resultat d´aquestes indagacions ha estat, en la majoria dels casos, indignant. No sé què ha passat, no sé quines lleis de mercat estan adoptant les agències de contractació, mànagers i tutti quanti. Però no anem bé. I torne a explicar-me: els caixets de molts dels grups i artistes que fa dos anys es consideraven „ells mateixos„ emergents, s´han multiplicat per tres o per quatre (o més); les disponibilitats de dates s´han convertit ara en exclusivitats geogràfiques i temporals; la proliferació de festivals, la majoria d´ells de capital privat, ha provocat un mercadeig més propi d´una actitud futbolera que no d´una coherent política de promoció i difusió del talent creatiu dels grups.

Els recursos públics no estan a l´alçada d´aquestes circumstàncies. La presumpta primavera financera de què gaudeixen els grans festivals o les grans iniciatives privades, entropessen en un hivern fred en el sector públic. Competir, ara, és una temeritat. Arribar a pagar caixets estratosfèrics és, actualment, impossible. Fins i tot, és impossible també intentar contractar grups que han basat les gires en anunciar-se en uns quants esdeveniments de moda, argumentant els criteris d´exclusivitat que comentava abans.

No descobriré res si pronostique que la febre festivalera acabarà en pocs anys. Segurament, aquells artistes que ara són el que són, gràcies a que van donar les seues primeres passes perquè algun programador municipal va confiar un dia en ells, aquelles agències i mànagers que ara ni es posen al telèfon, tornaran a trucar a les portes d´ajuntaments i d´altres entitats públiques, demanant audiència (espere que no almoina). I potser que els qui tenim certa capacitat de maniobra dins de l´àmbit de la promoció cultural pública, o bé no tinguem temps de posar-nos al telèfon, o bé continuem treballant en la nostra tasca de crear, produir i difondre iniciatives que, qualitativament, provoquen un somriure als nostres ciutadans. I, per suposat, econòmicament accessibles.