Hi ha un poema molt colpidor del poeta Iban Leon Llop, inspirat en Primo Levi, que fa referència a un home que busca una sabata entre la neu i el fang: «Recorde entre la neu i el fang/una sabata./Un home./Un quaranta dos./Cruixia el sol, recorde com buscava entre el fang i la neu/una sabata». D´una manera senzilla, però dura i punxant alhora, utilitzant l´estil de l´escriptor de Torí, el poeta expressa amb contiguda elegància un moment d´extrema solitud i necessitat: un home buscant una sabata perduda que podria ser un objecte vital per a la seua supervivència.

Amb motiu de la commemoració del Dia Internacional de les Víctimes de l´Holocaust, el museu d´Auschwitz ha organitzat una exposició a París amb objectes personals dels expresoners d´este execrable camp de concentració polonés. Es van trobar a la zona de les cambres de gas en unes excavacions i mai no havien sigut mostrats al públic fins ara. Una visita a este museu ha de ser, necessàriament, estremidora. Objectes de persones desaparegudes que a través de la vista i la memòria inspiren l´horror més ignominiós del segle XX. Després d´Auschwitz no es pot escriure poesia, va sentenciar Theodor Adorno.

Cal recordar també la memòria dels republicans espanyols deportats als camps de concentració. Mig milió de refugiats espanyols de la guerra civil van creuar la frontera francesa el febrer del 1939 i van ser ubicats en platges pròximes a la frontera catalana. Pocs mesos després, al voltant de 15.000 persones „homes, dones, infants„ van morir a causa de la fam, el fred i les malalties.

Posteriorment, al entrar en guerra França, uns 100.000 republicans van ser forçats a allistar-se o bé a la Legió Estrangera o bé com a mà d´obra explotada en la indústria de guerra. Després de la derrota francesa, més de 9.000 van ser deportats sense la condició de presoners de guerra. La majoria, al camp de Mauthausen. La meitat van perdre la vida. És el testimoni que recull el periodista Carlos Hernández de Miguel en el seu llibre Los últimos españoles de Mauthausen, molt recomanable.

Hernández de Miguel denuncia també la col·laboració de les grans empreses alemanyes amb el règim nazi. L´any 1989 companyies com Allianz, Basf, Hoechst i Bayer, Deutsche Bank i Dresdner Bank, BMW, DaimlerChrysler, Volkswagen, Degussa, Krupp-Hoechst o Siemens, entre altres, van haver d´indemnitzar les víctimes per haver-se beneficiat dels treballadors esclaus.

I per què és important, una vegada més, recordar esta tragèdia? En primer lloc, pels importants brots xenòfobs „amb el problema de la immigració i la islamofòbia com a teló de fons„ dels partits de l´extrema dreta a Europa. La victòria del populista Donald Trump als Estats Units i les primeres mesures xenòfobes que ha posat en marxa ha tingut un pervers efecte encoratjador entre els seues homòlegs a Europa, amb Marine Le Pen al capdavant. Cal anar molt amb compte. Al costat d´este potencial conflicte, el drama humà dels inmigrants que moren ofegats en aigües del Mediterrani o romanen en camps de refugiats en condicions infrahumanes.

Cal prestar atenció també al documental del realitzador urcraïnés Sergei Loznitsa sobre la moda de visitar llocs que han sigut escenari de grans tragèdies humanes: és l´anomenat turisme negre. El documental Austerlitz ens mostra turistes abillats amb càmeres fotogràfiques, roba informal, menjant entrepans o llepolies, bevent refrescos, com una jornada qualsevol de caràcter turístic, als camps de Dachau i Sachsenhausen. La impressió que va extraure és que les persones s´hi mostraven indiferents al passat i es feien selfis a les cambres de gas, a les dutxes o a les cel·les on els nazis tancaren i mataren milers i milers de persones... És la banalització de la memòria històrica.

Al cap i a la fi, davant la commemoració de la gran tragèdia humana que va ser l´Holocaust, cal centrar la mirada en aquell home que buscava la sabata, entre la neu i el fang, en un camp de concentració nazi. La sabata era vital per a la supervivència. Però en trobar-la i posar-la al peu, com descriu Primo Levi, no va fer més que incrementar el patiment i el dolor de la planta plena de llagues i nafres. Mai no hem d´oblidar-ho.