Verás que todo es mentira, verás que nada es amor", cantava Gardel en 1930. I huitanta anys després podem dir el mateix de la declaració d´amor al valencià que el PP ha dut a les Corts en forma de proposició no de llei. Per fomentar-ne l´ús? No. Per proclamar que valencià i català són diferents. Per al PP la similitud ha sigut sempre una nosa i la diferència una benedicció. I dic jo: si valencià i català foren tan diferents, ¿caldria insistir-hi tan obsessivament? Estem en 2017, però com si estiguérem en 1977. Quaranta anys no són res, diria doblement el tango, vist l´interès d´alguns per fer un «remake» de la Batalla de València.
Com si del tango Cambalache es tractara, el PP viu «en la impostura» valencianista, guardant les aparences com les famílies benestants vingudes a menys. Però ja pot dir missa si vol, ha governat i tothom sap de quin peu coixeja. L´estima es demostra parlant «en» valencià i no «del» valencià. Cuidant la «cosa» i no discutint el «nom». La seua encesa declaració d´amor, més que un tango, és una milonga; tan típica com tòpica; però sent els tòpics una veritat reiterativa, en aquest cas és una falsedat reiterada. L´últim exemple? La piulada des del seu compte de Twitter: «l´espanyol i l´anglès projecten i integren però el valencià aïlla i genera tensió». Així que dimecres a les Corts serà per al PP dia de guardar... però les aparences. Capgirant una cèlebre expressió d´amor: el valencià, amb el PP, menys que ahir i més que demà.
I sí. El valencià és un tango. Desperta passions, amors, odis i autoodis. I ara, un Mano a mano entre govern i PP que juga amb la llengua qual «gato maula con el mísero ratón». Valencià i català són diferents perquè ho diu l´Estatut, bramen. Com el flamenc a Bèlgica i el neerlandès a Holanda, que són la mateixa llengua però amb noms diferents perquè així les defineixen les constitucions respectives. En fi, que la moció del PP, con advertia el tango, «es un fantasma del viejo pasado / que ya no se puede resucitar».
