Dia rere dia assistim a espectacles negacionistes del fenomen de les violències masclistes per part de gent que està a les institucions o de gent anònima. Gent que, a la més mínima, treu a passejar arguments del tipus «la maldat humana», «havia begut», «ella exercia violència psicològica sobre ell», «són moltes les dones que també fan servir violències sobre els homes» i així un llarg etc.

Amb estos i altres arguments només es busca una cosa; tractar de justificar als agressors minimitzat els danys. Però eixa estratègia, seguida per gent (majoritàriament homes, però també dones) que no s´atreveix a condemnar obertament els actes violents, és l´estratègia de qui té els privilegis i no els vol reconèixer.

Negar l´evidència, ficar-se la bena als ulls per tal de no reconèixer que les violències que s´exerceixen contra les dones són pel simple fet de ser dones, és alimentar al patriarcat assassí.

Cada vegada que es nega la desigualtat encara existent entre dones i homes, se li està donant carta de naturalesa a una situació semblant a la del esclavisme. I, malgrat que la comparació puga semblar escandalosa, essencialment es la mateixa: la dominació d´un grup amb privilegis sobre un grup que no els té. I, encara hi ha una altra coincidència; els que defenien l´esclavisme consideraven que eixa situació era «natural», desafiaven a qui ho qüestionés i, fins i tot negaven la possibilitat d´alliberar a la gent esclava a la que consideraren «naturalment» inferior.

Ara, els privilegis estan a les mateixes mans; les mans dels homes. Homes que es creuen amb el poder de disposar dels cossos i de les vides de les dones a les en algun moment varen dir que estimaven i a les que maltracten, agredeixen i, fins i tot poden aplegar a assassinar.

Però també homes que callen i no condemnen explícitament les desigualtats i les violències masclistes i que miren cap a un altre cantó. Homes que neguen que les violències masclistes siguen un tipus explícit de violències i sempre miren de justificar que no existeix o que no és per tant, o en el cas de les desigualtats busquen l´argument de la vàlua personal per justificar massa assumptes sense tenir en compte que la situació de partida mai es la mateixa.

Renunciar als privilegis sempre és complicat. Però eixes renúncies ens reafirmen per a plantar-li cara a un sistema opressor que no ens agrada. I ens permet practicar la solidaritat amb persones que, en massa casos, ni sabíem que patien situacions doloroses com a conseqüència d´un patriarcat ferotge que es camufla contínuament per sobreviure.

Necessitem molts complicitats per desmuntar eixe sistema que oculta i justifica les desigualtats i les violències masclistes.

I el que tinc molt clar es que mentre a eixes complicitats no se sumen les veus masculines per a parar al patriarcat no avançarem pel camí correcte per destruir-lo. I es que, encara que no es vulga admetre, el patriarcat també ejerceix el seu poder opressor amb els homes.