Es una creença bastant generalitzada que l´ensenyament superior espanyol és roí. Molts dels qui això afirmen fan servir dades comparatives amb països del nostre entorn físic, econòmic, polític, cultural i social. No, no és del tot bo, és cert.. Els dels països de referència no sempre ho són tampoc. A l´hora de jutjar la qualitat d´un sistema educatiu cal tindre en compte quins són els criteris de partida del nostre raonament, els quals responen a uns valors que ens assenyalen allò que és bo i el que és roí; que responen a la a la nostra ideologia, en suma. L´experiència acoblada al llarg dels anys em fa molt escèptic amb la majoria dels estudis sociològics quantitatius i crec, en canvi, que un bon ull amatent i amb un cúmul ample i ben arrelat d´experiències cognitives és sovint més capaç d´interpretar de forma imaginativa i ajustada els fets socials que no la freqüentment tediosa faramalla estadística i el munt de gràfiques que ens amollen cada dia la premsa i la tele. Una cosa és analitzar eixos fes socials com a imatges estàtiques i una altra, de ben distinta, fer prospectiva de futur sobre coses tan íntimes com es la intenció de vot. Les estrepitoses errades d´eixa prospectiva pel que fa a recents i no tan llunyanes eleccions i referèndums han reafirmat en mi eixa sensació de desconfiança. Pensem en el Brexit, en el passat procés electoral nord-americà, en la consulta sobre el acord de pau amb las FARQ que aconseguí el president colombià Juan Manuel Santos o en el resultats de les últimes eleccions generals espanyoles... La llista n´és llarga. Recomanaria a politòlegs i, sobretot, als sociòlegs que es feren amb una ampla, profunda i variada cultura històrica, que certament els ajudarà força a comprendre la realitat actual.
Recorde molt bé el temps en què impartia cada any un seminari sobre la ciutat europea al Col·legi d´Europa (Bruges), una escola de postgrau força selectiva que rebia estudiants curosament seleccionats, molts dels quals acabarien com a funcionaris o analistes internacionals. Entre els meus alumnes, hi havia, sobretot, mediterranis (espanyols, italians, portuguesos, francesos i grecs), anglosaxons, germànics, eslaus (especialment, polonesos) i escandinaus. Hi havia també, en proporció menor, belgues, holandesos, hongaresos i alguns extracomunitaris. Supose que, a hores d´ara, ha augmentat substancialment la presència de ciutadans del que aleshores deien PECOS (països de l´Europa Central i Oriental) i que les llegües vehiculars continuen estant l´anglés i el francés. D´acord amb aquella experiència i sempre amb el risc ben cert d`errar, puc dir que els millors dels meus alumnes eren alemanys; no perquè posseïren més peces d´informació que la resta, sinó perquè el seu sistema educatiu els havia fornit d´una millor organització mental per a rebre, acoblar i relacionar noves dades. En un d´aquells cursos vaig ser testimoni d´excepció d´un duel intel·lectual ferotge entre els dos alumnes més brillants que mai havia tingut: un wessi (natural de l´aleshores RFA) i un ossi (de la RDA). Curiosament, l´ossi era neoliberal i el wessi comunista. Al capdavall i després de meditar i tornar a meditar l´assumpte, el wessi resultà ser, per a mi, lleugerament superior. Al seu torn, els alumnes llatins tenien una certa cultura general i procuraven sovint embolicar els docents amb llargs preàmbuls vacus a l´hora de redactar els exàmens. Els anglosaxons eren adés extraordinaris i, adés. d´una ignorància supina si no s´encertava els coneixements que havien rebut en el seu sistema educatiu tendent a l´especialització precoç i tan fragmentari com aquells cobertors de patchwork, fets de retalls de toba de colors diversos i que estaven tan de moda fa unes dècades. Mentre donava classe a Bruges, vaig rebre un encàrrec de la Oxford University Press per a escriure un manual basat en el meu seminaris. Al remat, no vaig acceptar-lo ja que els responsables de l´editorial volien que hi introduira molt poques referències històriques, ja que, segons ells, els alumnes de Sociologia als quals aniria adreçat el llibre no en comptaven amb els necessaris coneixements bàsics, tot i tractar-se d´alumnes de la universitat d´Oxford. Els escandinaus i els eslaus eren tota una altra història. En rebre les llistes del curs se´m posaven els cabells de punta si hi trobava molts cognoms d´aquests orígens. Els nòrdics eren, en general, poc capaços de treballar individualment; tot havia de fer-se en equip, en sintonia amb el que anaven a ser les directrius de Bolonya per als estudis universitaris arreu d´Europa. A més d´això, solien ser d´una correcció política malaltissa i tendien a aplicar a les seues anàlisis una lògica igualitària que, si bé escau molt be al regiment de la cosa pública, no sol ser aplicable a les arts.
Certament, un brodat de Lapònia, diguem-ne, és, amb tot el meu respecte, poc comparable a la catedral de Chartres. Els eslaus, eren, però, els més primmirats i picallosos, els qui més precaució requerien; sobretot, els polonesos. Calia anar amb compte amb els topònims i emprar els oficials, com recomana l´ONU, i no els històrics, com jo feia i faig sempre i com solia fer-se ací. Calia, doncs, evitar suggerir que bona part de les grans ciutats de l´Europa central i de l´Est són de fundació alemanya i tingueren una població majoritàriament germànica fins a la conclusió de la II Guerra Mundial. Este és el cas, per exemple, de Danzig (l´actual Gdansk), que esdevé legalment una ciutat en rebre el furs de Lübeck l´any 1235, poc després, per tant, de la conquesta cristiana de València. Com en la majoria de les ciutats d´arrel germànica (molt patent encara en la seua arquitectura anterior al 1945 no destruïda pels bombardejos) i actualment poloneses, txeques, eslovaques, eslovenes, romaneses, russes o bàltiques, els topònims van ser canviats a corre-cuita tot just acabà la II Guerra Mundial, al mateix temps que s´expulsava l´originària població civil alemanya. La tasca d´un professor universitari que impartia, precisament, un curs sobre la ciutat europea no era, doncs, gens senzilla. D´Europes, n´hi ha moltes i, per fortuna, molt diverses; males d´encaixonar, totes elles, dins d´una cotilla estadística o d´un mapa polític oficial. Els sistemes educatius de cada societat han d´incloure eixa diversitat cultural i eixa realitat nacional que, en bona part, són hereues de la pròpia història.
