Segons el CIS d'abril de 2016, només l'1,3% de la població es defineix com a feminista, i això en una societat on la dona és, a més de discriminada i invisibilitzada, maltractada, i fins i tot assassinada.

Potser la demonització del terme ´feminista´ ha calat en bona part de la societat, però al mateix temps la lluita feminista i els valors del feminisme s'han traduït en abundants lleis que regulen el divorci, l'avortament, la violència de gènere, les quotes i els plans d´igualtat. Feminisme no és més que reivindicació de la igualtat de drets i, curiosament, hui poques persones fora de la jerarquia eclesiàstica s'atreveixen a afirmar en públic que són contràries a la igualtat entre homes i dones; al mateix temps que poques es reivindiquen com a feministes. Tota una ironia.

La igualtat formal que arreplega el text constitucional, escrit únicament per homes i mancat de perspectiva de gènere, no ha suposat la igualtat material, sense drets i obligacions que transformen la realitat. La Llei Orgànica d'Igualtat 3/2007 fou aprovada 29 anys després de la vigència del principi constitucional d´igualtat, introduint tímidament les quotes per a totes les candidatures amb un model percentual per trams de cinc, recomanacions àmpliament incomplides i els plans d´igualtat.

Estar és un pas fonamental, decidir és un altre que estem conquerint: és obvi que els càrrecs de major responsabilitat solen estar en mans dels homes («el sostre de vidre»). En política, els portaveus parlamentaris solen ser homes, els governs paritaris no suporten cap anàlisi d´equilibri de sexes mes enllà del primer graó, i són poques les dones que aconsegueixen llaurar-se un nom sense que les cataloguen de despietades o qualsevol altre qualificatiu que mai es valora en els homes.

Això si, si la dona decideix estar en política el preu personal que paga és més alt: l'estudi 2827 del CIS va analitzar les dificultats de conciliació laboral-familiar de les diputades i diputats autonòmics i de les Corts Generals. El resultat va ser que solament el 21% dels diputats no tenen parella, front al 38% de les diputades; un 33% de les diputades no té fills, front un 14% dels diputats.

No és fàcil ser dona en política quan la imatge de la dona en els mitjans de comunicació públics i privats sol estar associada més a la presència estètica que al debat de temes de rellevància política i social, escassejant les tertulianes dones malgrat abundar tertulians homes d'ínfim nivell professional, fixos en els programes de televisió.

En definitiva, tenim per davant molt de treball i les experiències ens diuen que haurem de continuar fent-ho per llei. La reforma en tràmit de la Llei Electoral Valenciana és tota una oportunitat. L´ objectiu no és altre que construir una societat que tinga en compte a totes les persones que la conformen, perquè a la fi es tracta d´això, de persones que volem viure i ser tractades en igualtat. Qui pot estar en contra?