Primer foren les preferents, però com jo no tenia preferents no em vaig preocupar. Després foren les clàusules sòl, però com jo no tenia cap hipoteca no em vaig alarmar. Més avant congelaren l´extra dels funcionaris, però com jo no sóc funcionari no vaig protestar. Tot seguit van retallar les pensions, però com jo no sóc pensionista vaig callar com un mort. Més tard aprovaren l´ERO de Canal 9, però com a mi no em van acomiadar no vaig dir ni xut. En acabant feren la llei mordassa per castigar les protestes, però com jo no proteste mai no vaig dir ni piu. Ara diuen que 90 dependents moren cada dia sense rebre ajuda, però com que ni un és familiar meu no m´intranquil·litza. I per últim es manifesten a favor dels refugiats, però com jo no sóc refugiat em quede a casa mirant la tele.

Hui són uns els que pateixen les conseqüències d´una decisió política o administrativa. Demà seran altres, i no reaccionem perquè volem creure que la cosa no va amb nosaltres; i així anem, com surfistes per sobre de les ones evitant mullar-se. Instal·lats en l´individualisme egoista, ens costa conjugar els verbs en el plural de nosaltres, capficats com estem en el singular egoista de «yo, mi, me, conmigo». Però quan vinguen per nosaltres, com advertia Martin Niemöller, ja no hi haurà ningú per defendre´ns. I vindran per nosaltres. Clar que vindran. Si la sort és curta com un solstici d´hivern, la fatalitat és llarga com un dia venusià.

Me n´he recordat del poema del pastor luterà a propòsit de la creixent demonització dels refugiats que, fins i tot ha fet que Donald Trump els relacione, mentiderament, amb un suposat atac terrorista a Suècia. I estic indignat, sí. Perquè s´han reduït les ajudes públiques als refugiats. Perquè el Govern es fa el sord a les pressions dels municipis que volen acollir refugiats. Perquè si és dur abandonar el teu país com emigrant, és terrible haver-ho de fer com a refugiat. I perquè vull viure en un país solidari on dir «no-sal-tres» no signifique «no-a-altres».