Acabe d´eixir d´una situació especial a l´haberseme arxivat un assumpte en el TSJ desperquè d´un any eixint en els mitjans de comunicació, sense que, fins fa un mes, haguera pogut ni declarar. Un any amb el ritornello d´una foto meua entrant en el quarter de la Guàrdia Civil de Patraix, sense que haguera d´haver anat, però donant la imatge que era un sense vergonya.

Un amic va estar en un juí penal per quelcom administratiu del que ell no tènia res a vore i on el fiscal demanava la seua exculpació i el denunciant ho recorria constantment, fins que la sentència ha sigut totalment absolutòria desperquè de set anys. El mateix cas que els cinc de Valencia en el Nóos i en especial Alfonso Grau, a qui el fiscal demanava traure-ho del procediment i l´acusador, que era el PSPV, insistia a recórrer per a mantindre-ho dins.

Utilitzar la justícia per a fins polítics és una forma torticera d´actuar que hauria d´estudiar-se amb profunditat per a modificar-ho, igual que si l´actuació d´un jutge no ha sigut d´acord amb Dret, per una sentència posterior hauria de tindre algun tipus de responsabilitat, com els passa als arquitectes, als metges, etc.

Com açò seguisca aixi serà complicat poder dedicar-se a la política, ja que a la minima et porten als tribunals i et fan deixar de ser del partit corresponent. O almenys això és el que passa en el PP, que pareix vullguen ser mes exigents que ningú i crec que els demés partits els prenen el pèl. Només cal vore com a Rita Barberá la van posar als peus dels cavalls, va haver de dimitir, es va morir del disgust i en res havía sigut imputada.

Ni som casta els polítics, ni tots són uns lladres. Com a màxim un 3 % del total de què es dediquen a la cosa publica estan o han estat afectats per algun procediment, porcentage molt per davall del que es puga donar en qualsevol altra professió. Els politics són un reflex de la societat i en este país ademés tot va començar quan un dirigent polític -precisament d´esquerres- va dir allò de que Espanya era el país on mes prompte es podia ú fer ric, donant peu a què molts volgueren seguir eixos passos, sense comptar que era necessari fer-ho amb honradesa, cosa que no ho van prendre en compte alguns per aconseguir-ho (pensem en Mario Conde, que va ser exemple per a molts).

Desperquè d´un any em trobe content per l´arxiu del meu procediment, però fotut pel que han patit els del meu voltant, per l´entelament de la meua imatge que ahí queda i tambe pel temps perdut i els diners gastats. I em pregunte, qui em torna tot açò?