Cada mes de març, amb motiu del Dia Mundial de l´Aigua s´assenyala la dependència vital del líquid element i es recorda que són molts els que encara no gaudeixen de l´accés a l´aigua potable i al sanejament, un dret humà essencial que Nacions Unides reconeix tan sols des de 2010. Els que vivim en la part afortunada del planeta, acostumats a disposar d´aigua d´alta qualitat sense més que obrir una aixeta, tenim tendència a desconèixer el sistema que fa possible aquest privilegi i a donar-lo per assegurat.

Excepte quan deixa de funcionar. L´experiència d´un tall d´aigua és molt desagradable, independentment del motiu: manca de pagament, avaria o sequera. Tampoc és agradable no poder fer ús de l´aigua de l´aixeta quan perd la qualitat de potable degut a la contaminació. A principis de 2013, a Alzira es va prohibir el consum de l´aixeta per la contaminació dels pous amb herbicides, una situació que també afectà a altres municipis de La Ribera. Per la xarxa d´abastiment de L´Eliana circula aigua no potable per l´excés de nitrats. No deixa de tenir un punt d´ironia que Caudete de las Fuentes s´haja d´abastir amb camions cisterna.

Segons la llei, els municipis són els titulars dels serveis d´abastiment d´aigua potable i de sanejament d´aigües residuals i, per tant, els últims responsables. Les coses, però, són més complicades, ja que a la gestió de l´aigua hi participen tots els nivells de l´Administració i fins i tot empreses privades.

Malgrat la dificultat de disposar de dades fiables, sabem que al País Valencià, a diferència d´altres comunitats autònomes, el negoci privat de l´aigua ha assolit una posició dominant. Arreu del món, la privatització dels serveis d´abastiment, que va viure un boom amb l´onada neoliberal del anys noranta, ha mostrat les seues conseqüències indesitjables i s´ha iniciat un procés de recuperació pública d´aquests serveis. Berlin, Paris, Stuttgart, junt amb moltes altres ciutats europees de menor dimensió han fet aquest viatge d´anada i tornada. Les raons eren d´altra banda previsibles. Tant l´abastiment d´aigua com el sanejament constitueixen monopolis naturals que no aporten els teòrics avantatges del mercat competitiu i sí incrementen la factura, que paga el consumidor, amb el benefici empresarial (una partida que no figura en la tarifa pública). Monopoli natural vol dir que els abonats al servei, pel fet d´estar connectats a una xarxa única, no tenen opció d´adreçar-se a cap altra empresa que poguera oferir millor condicions de preu o qualitat.

La penúria de les hisendes municipals, que dificulta la contractació del personal tècnic qualificat, quan no el desistiment polític de les funcions de control de la qualitat del servei i de les tarifes suposen una benedicció per a les empreses, que fan i desfan al seu gust. Per als ciutadans la llarga durada de les concessions (fins i tot per 50 anys) signifiquen una hipoteca inacceptable.

Les diputacions provincials, en tant que administració local amb més capacitat tècnica que molts municipis, poden suplir, en part, les limitacions dels ajuntaments més menuts, però és necessari (i urgent) el concurs del govern de la Generalitat per a regular les condicions en què les empreses (privades i mixtes) i els ajuntaments -mitjançant la gestió directa- gestionen l´aigua. Qüestions com ara la qualitat del servei, les condicions d´accessibilitat i assequibilitat universal, la sostenibilitat ambiental, la distribució equitativa dels costos o la transparència informativa i la participació ciutadana reclamen una regulació i un disseny institucional al nivell autonòmic.

L´Administració General de l´Estat, a través de les confederacions autonòmiques, és responsable de la planificar la gestió de l´aigua amb els objectius de recuperar i protegir el bon estat dels ecosistemes aquàtics i de fomentar l´ús sostenible de l´aigua. Entre les seues funcions està la de garantir la prioritat efectiva dels abastiments urbans front a altres usos, tot assignant l´aigua de millor qualitat per a l´ús domèstic, protegint les captacions i garantint cabals suficients en temps de sequera.

Dècades de polítiques d´expansió dels usos per damunt de les disponibilitats i de manca de control de la contaminació han dut els sistemes d´abastiment a una situació de vulnerabilitat que és necessari revertir, especialment davant les ombrívoles perspectives del canvi climàtic. Tres de cada quatre litres d´aigua domèstica consumits a la ciutat del Túria (i a la seua àrea metropolitana) provenen del riu Xúquer. La major part dels pous de l´Horta presenten concentracions de contaminants tan elevades que els fan inadequats per a l´abastiment urbà. L´aigua del Túria -la captació original de la ciutat- ja no arriba. A partir dels anys 60, arran de la construcció del pantà de Benaixeve, es varen posar en rec 18.500 noves hectàrees (front a les 13.500 anteriorment existents). L´aigua del Xúquer arriba fins a Sagunt, on els cabals del riu Palància i els aqüífers de la conca es destinen al rec, mentre es debat el destí de l´aigua de la dessaladora que demanà la corporació anterior i -sobre tot- el repartiment dels costos. On queda la prioritat legal dels usos urbans? Com s´aplica la recuperació de costos, en funció del principi de qui contamina paga, que marca la llei?

A més de corregir els usos desmesurats de l´aigua, els quals no es corresponen amb les disponibilitats reals, és urgent la protecció efectiva de les captacions per a aigua de boca, adoptant les mesures preventives que preveu la llei, però que no s´han desenvolupat. Tal com estableix la directiva marc de l´aigua, al pla de conca s´han identificat els punts de captació d´aigua potable, però no s´han delimitat -molt menys senyalitzat- els perímetres de protecció, més enllà d´un cercle genèric en torn al punt de captació. Contrasta aquesta manera de procedir amb la regulació de les àrees de protecció de les fonts i els aqüífers que s´exploten comercialment sota la llei de mines, basada en estudis específics.

La regulació -i la plena satisfacció- del dret humà a l´accés a l´aigua potable i al sanejament és, avui en dia i al nostre entorn més immediat, clarament insuficient. Les administracions públiques tenen una tasca pendent a la qual haurien de dedicar de manera urgent l´atenció que correspon a un bé tan vital com l´aigua. No cal oblidar, però, que els ciutadans tenim també en aquest àmbit un paper protagonista i irrenunciable. Si més no, perquè en última instància som els que obrim l´aixeta, els que aboquem o no residus al wàter, com ara tovalloles humides, bastonets higiènics o medicaments, i els que en les nostres activitats productives podem millorar les pràctiques que posen en risc la conservació de rius i fonts. També els electes tenen ací una responsabilitat: la de facilitar amb l´establiment d´un marc favorable la implicació ciutadana, creant òrgans específics de participació, regulant l´accés a la informació i transmetent al públic la importància de gestionar amb prudència un bé limitat tan fonamental i fràgil com l´aigua.