Des que el paradigma neoliberal es convertí en dogma de comportament social, pels volts dels vuitanta, totes les relacions socials generades per qualsevol activitat pública i privada han passat a regir-se per conceptes com competència i rendibilitat - mercantilitzant-se -, obviant-se conceptes, en altres temps fonamentals, com cohesió social, solidaritat i igualtat. Tota activitat privada deu ser desregulada i si és pública (educació, sanitat, transports, pensions, serveis bàsics com la llum, gas, etc.) desregulada i privatitzada.

En aquest sentit, l'administració pública és el plat de negoci més suculent que pot haver-hi, ja que compta com "clientela" a tota la societat i, a més, és una clientela "captiva", ja que aquestes relacions són "per necessitat".

Llavors, si es vol aconseguir la seua privatització l'estratègia és clara. En primer lloc, desprestigiar-la (l'administració és ineficient, els funcionaris fan el que volen, etc.). I, en segon lloc, "vendre" les excel·lències del sector privat, obviant (i, per tant, manipulant) que es tracta de sectors totalment diferents en quant que les relacions sòcio-polítiques-laborals que hi ha dintre d'ells són totalment diferents, en tant obeeixen a finalitats distintes i, en alguns casos, incompatibles. L'administració pública ha de buscar l'excel·lència en el seu servei a la societat i el sector privat el benefici econòmic dels inversors. Pot existir diferència més gran!

Malgrat tot, intentar combatre aquesta estratègia política és una tasca força impossible, ja que el discurs neoliberal ha impregnat amb tal força el pensament social que, fins i tot, l'han fet seu aquells que són els més perjudicats per l´aplicació de les receptes polítiques neoliberals, és a dir, els treballadors.

En aquesta estratègia del desprestigi es "denuncia" com una gran anomalia que en les administracions públiques no es produeixen acomiadaments, obviant-se que, com resultat dels ajusts econòmics portats degut a les polítiques econòmiques desreguladores i privatitzadores, en Espanya s'han perdut, des de l'any 2008, 53.000 treballadors sanitaris i 30.000 professors en l'ensenyança pública (a aquestes xifres hauria de afegir-se tots els perduts a l'administració local). Aquests llocs públics de treball perduts on els col·loquem en les estadístiques? Malgrat tot, el que sí que és un fet incontestable és que la qualitat de l'educació i sanitat pública s'han vist malmeses i no precisament a conseqüència d'una administració pública deficient, sinó com resultat de les polítiques portades a cap pels "apòstols" del dogma neoliberal!

Igualment, se desprestigia la funció pública ressaltant l´absentisme laboral presentant-lo, a més, com un problema endèmic i irresoluble, traslladant el missatge a l´opinió pública que els funcionaris tenen una seguretat en el treball desmesurada i no justificada amb les seus funcions. Evidentment, conclouen, aquesta situació amb la seua privatització no passaria!

Clar, mentre és parle de l'absentisme laboral dels funcionaris, ningú es planteja, per exemple, que cap dels dirigents polítics i empresarials que amb les seues polítiques econòmiques han provocat la ruïna de tants països, han sigut jutjats per les seus accions ruïnoses. Tot al contrari, o s'han retirat amb indemnitzacions multimilionàries o han acabat en llocs de gran responsabilitat financera o política (bans centrals, ministeris, etc.).

Però, respecte a la seguretat en el treball la qüestió és si aquesta és desitjable o no? En aquest sentit, quan apareixen les dades sobre l'ocupació en Espanya, sempre es denuncia com un mal la precarietat laboral que existeix (segons el Ministeri de Treball, en les últimes xifres conegudes, d'1.452.588 contractes signats, sols el 6% foren contractes fixos a temps complet). Llavors, la resposta és clara, la seguretat laboral és desitjable! I, per tant, si hi ha un sector econòmic on existeix seguretat en el treball, perquè no fer polítiques que promoguin la seguretat en el sector privat i no al revés? En altres paraules, perquè en lloc d'igualar als treballadors pel que és bo se´ls vol igualar pel que és dolent?.

Igualment, respecte que l'absentisme del sector públic no es donaria amb la seua privatització, s'obvia que en el sector privat, i més des de l'última reforma laboral, no és que s'acomiaden als treballadors absentistes, sinó que s'acomiaden als treballadors que no són rendibles econòmicament amb independència de si treballen poc o molt, bé o mal. Així, les grans corporacions industrials, financeres i comercials, estan acomiadant a treballadors per l'edat que tenen (la antiguitat és un cost) canviant-los per treballadors més joves, amb contractes temporals, a temps parcial i amb salaris de misèria. Aquesta és la realitat que predica el dogma neoliberal. Tots pobres i insegurs!

Evidentment, després de tot el dit, es pot pensar que hom nega l´existència de problemes en les administracions públiques. Res més lluny. Clar que existeixen i es deuen resoldre! Algunes administracions tenen problemes d'absentisme, altres de manca de professionalitat, en altres hi ha interinitats que s'eternitzen i, en massa, milers de lloc de responsabilitat proveïts per lliure designació. Però la solució no està en què les funcions del sector públic es privatitzen (entre altres qüestions perquè a qui més perjudica són als treballadors més indefensos per manca de recursos i de qualificació) sinó en què la societat madure democràticament i siga capaç d'actuar des de la responsabilitat política.