Seixanta anys després de la signatura dels Tractats de Roma, el 25 de març de 1957, l´efemèride de la Unió Europea ha passat sense pena ni glòria pel tamís de l´opinió pública. Queda lluny, molt lluny, del ciutadà comú dels vint-i-set països que la integren. No debades, perquè si exceptuem els polítics, els periodistes i les persones relacionades per un motiu o per altre amb esta macroinstitució, la gent del carrer no té ni la més remota idea de l´aniversari que a la cimera de Roma han celebrat els líders europeus. Els polítics han de complir, clar està, i demostrar que s´hi guanyen dignament el sou a Brussel·les o Estrasburg. Però imagine que una gran majoria de ciutadans hauran passat pàgina amb una certa astènia en veure la notícia als mitjans de comunicació.

I la veritat és que, certament, és una tasca ben feixuga per a qualsevol europeu reflexionar sobre la substància del gran projecte polític, econòmic, social i cultural que va nàixer a Roma ara fa seixanta anys. El savi Edgar Morin va dir que quan es tracta d´Europa és difícil no dubtar entre la complaença i el masoquisme. Cal reconéixer, no obstant això, que els problemes s´acumulen per als líders del projecte europeu, vivim una fase bastant crítica: el Brexit, el reviscolament de la ultradreta, el problema dels refugiats, el terrorisme gihadista i la islamofòbia, les relacions amb Rússia i els Estats Units, l´Europa de les dues velocitats, etcètera. La llista és llarga, malauradament.

Entre moltes altres, una de les causes més pregones del seu allunyament de l´opinió pública i de la seua impopularitat és, no cal dir-ho, la gran superestructura administrativa i política de la UE. Disculpen, però els hi posaré a prova. Algú de vostés sabrien dir-me la diferència entre Consell d´Europa, Consell Europeu i Consell de la Unió Europea i el nom dels seus presidents? O entre el Tribunal de Justícia de la Unió Europea o el Tribunal Europeu de Drets Humans? Sabrien distingir entre l´abassegadora sopa de sigles dels organismes, oficines i institucions que depenen de la UE?

L´allunyament es converteix en un fet objectiu i contrastat quan celebrem, cada cinc anys, les soporíferes eleccions al Parlament Europeu. En passar del quaranta per cent de participació electoral trobem que gairebé ja han sigut un èxit. És una mica patètic, veritablement. Als polítics sembla que no els importa molt esta circumstància perquè tothom sap que en alguns casos clarividents anar en les llistes al Parlament Europeu és un retir daurat de l´escena política nacional. Una llàstima, perquè molt sovint este fet és injust per a molts altres que aspiren a fer un treball digne i coratjós en aquelles kafkianes institucions.

De qualsevol manera, és evident que un dels conceptes sobre el qual s´ha bastit la cultura europea és la negativitat, vull dir, el caos genèsic amb paraules d´Edgar Morin: conflictes, guerres (de religió, imperialistes, colonials, ideològiques), lluita de classes, lluita d´estats, lluita de religions? La negativitat forma part de la nostra idiosincràsia. I ara trobe adient una citació dels Assaigs del mateix Montaigne (magnífica la traducció al valencià/català de Vicent Alonso): «El nostre apetit menysprea i passa de llarg davant d´allò que té a l´abast per córrer darrere d´allò que no té».

També hi ha hagut moltíssimes coses positives. Com a escriptor, a mi em fascina especialment el mercat comú de les idees: la literatura, la filosofia, la ciència, l´arquitectura, el teatre, el cinema, les arts plàstiques. La creativitat europea, l´humanisme, la passió pel coneixement. Des de fa seixanta anys no hem tingut guerres entre els països que han format part de la Unió Europea, hi ha hagut estabilitat política, s´ha afavorit el creixement econòmic i el benestar social.

D´altra banda, podem viatjar lliurement sense tràmits ni permisos ni burocràcia, entre altres coses. Ens agrade o no, formem part d´un projecte comú, un ideari, uns valors, que tot i el moment de crisi i desencant que vivim, són essencials si els comparem amb altres potències que tenen representants com Donald Trump. El gentil monstre de Brussel·les, el títol d´un excel·lent assaig de Hans Magnus Enzensberger, mai no ha de devorar, malgrat tot, l´esperança d´un futur de benestar compartit per tots.