La universitat envelleix; com tots, com tot, dirà més d´un. Però les institucions tenen una opció per a evitar la seua decadència: la renovació dels seus recursos humans. Mitjançant l´ingrés de persones joves poden sobreviure al pas dels anys, al seu declivi o extinció; mitjançant això, i també una renovació i una revisió constants dels seus supòsits, dels seus mètodes, dels seus objectius i plantejaments. En l´actualitat la universitat pateix un procés d´envelliment alarmant, sense que hi haja a penes lloc per al relleu generacional.
Durant els anys setanta i vuitanta, aquesta institució va conèixer una expansió sense precedents. Una edat juvenil, de creixement explosiu: es multiplicaven els centres, s´obrien noves facultats, augmentava exponencialment el nombre d´alumnes, de carreres. Per a cobrir les necessitats d´aquesta ampliació vertiginosa es van contractar centenars, milers, de professors, molt joves llavors: els anomenats PNN, els professors no numeraris. Una generació s´incorporava a la universitat, plena d´il·lusió, en sintonia amb el canvi social i polític que s´iniciava en el tardofranquisme. Un grup humà majoritàriament oposat al règim, motivat, renovador, amb unes condicions de treball penoses, però que va aconseguir, no sense lluita ni esforç, un reconeixement i una promoció molt ràpids. En pocs anys, el gruix d´aquella generació va adquirir un estatus impensable en l´actualitat. Hui aquest grup està en vies de jubilació. Han passat 30 o 40 anys i la seua vida laboral arriba al final, però no s´ha encetat una operació de relleu generacional a l´altura del que seria necessari, de manera que la seua eixida quasi en bloc, com va ser la seua entrada, produirà un buit, una ruptura en la cadena de la formació del professorat universitari.
És una situació que es repeteix cíclicament. La universitat pareix que està condemnada a actuar a colps, tant en la incorporació de nous membres com en la promoció d´aquests, i fins i tot en la seua eixida. Un fet summament negatiu que impedeix un relleu, una selecció i una formació gradual dels integrants de la universitat. En trencar-se la cadena de la formació, els nous professors han de recórrer forçosament a l´autodidactisme, sobre el paper sempre admirable, però en la realitat poc eficaç, quan no desmotivador. El coneixement funciona primordialment per acumulació, i quan desapareixen el vincle i la transmissió personals entre els professors majors i els joves, es perd gran part del saber acumulat. Un malbaratament de capital humà i de coneixement.
En l´actualitat no hi ha vies clares d´accés a la universitat, ni tampoc de formació i consolidació del nou professorat, de l´equip de relleu. La crisi econòmica, que ja va camí d´allargar-se una dècada, ha suposat el bloqueig generalitzat de les noves incorporacions i de la promoció del professorat més jove, el que l´any 2007 ja era a la universitat. De les baixes per jubilació, que van en augment i assoliran els pròxims anys nivells inèdits, amb prou faenes se n´ha cobert un 10 % des de l´inici de la crisi (l´últim any aquesta xifra ha augmentat al 50 %, proporció clarament insuficient encara), mentre que la borsa de professors que han demostrat la seua capacitat mitjançant proves d´acreditació creix de manera inacceptable, cosa que genera frustració i desmotivació entre els que esperen la seua oportunitat.
L´opció dominant per a l´accés a la funció acadèmica és la dels anomenats professors associats. Aquesta figura es va pensar en origen com la d´un professional exterior que complementava l´activitat docent (no la investigadora) aportant-hi una experiència pràctica enriquidora. Les seues condicions laborals són vergonyoses, increïbles en una universitat que aspira a competir en els rànquings internacionals. Mentre que als centres més antics i consolidats la presència d´associats és menor, a les noves universitats o als departaments amb una major projecció professional la seua participació pot arribar a ser majoritària. La idea original del professor associat ha quedat desvirtuada davant l´absència d´altres possibilitats reals d´accés a la funció universitària. Hui és la via més utilitzada per a iniciar una carrera acadèmica, en unes condicions ignominioses: un professor associat cobra menys que un becari, i és l´exemple més viu de la precarietat; i malgrat això, la competència per a accedir a aquestes places és aferrissada davant la falta d´opcions alternatives. Als concursos per a la provisió d´aquesta mà d´obra barata i precària s´hi presenten candidats en quantitats impensables abans.
Sense reposició generacional, sense continuïtat en la formació, sense una promoció adequada, sense acabar d´una vegada amb l´endogàmia i el nepotisme, la universitat està condemnada a una mort lenta, per envelliment; tot organisme que no es renova mor. Previsiblement, quan la situació s´haja deteriorat fins a fer-ne inviable el funcionament es recorrerà al mecanisme habitual, el que ja s´ha aplicat en altres ocasions: una espècie d´amnistia, de promoció en bloc de l´actual precariat universitari, i una entrada simultània, no menys massiva, de nous professors. Matisaré aquest vaticini amb dues apreciacions: a diferència de que va passar a la immediata postguerra (amb les anomenades oposicions patriòtiques), o en temps de les proves d´idoneïtat o de la posterior amnistia de la ministra Pilar del Castillo, en l´actualitat no hi ha recursos financers per a una operació d´aquesta envergadura. Addicionalment, el nombre d´estudiants, en franca regressió, tampoc no sembla que pressione a favor de la presa de mesures urgents; una circumstància que pot ocultar la necessitat d´una transició generacional ordenada, tot renunciant a l´actuació a colps, precipitada per un deteriorament cada dia mes palés.
