Aquest és el títol de la carta pastoral que el desembre de 2105 va escriure el cardenal Antonio Cañizares, un text on l´arquebisbe de València exposava una qüestió de gran actualitat: «que la fe es faça cultura». Això, la fe en la cultura d´un poble, es va fer realitat el diumenge 26 de març, quan un miler de catòlics ucraïnesos van celebrar l´Eucaristia a la catedral de València en ritu bizantí i en llengua ucraïnesa.

És bonic que els diversos pobles puguen expressar la seua fe en la pròpia llengua, com van fer aquests ucraïnesos a la Seu valenciana. I amb tot, els cristians valencians no podem gaudir en la nostra llengua, i a la catedral, d´una celebració com la que van poden fer els ucraïnesos.

Com va dir el papa Pau VIè, (i ens ho recordava l´arquebisbe Cañizares en aquella carta pastoral) «la ruptura entre l´Evangeli i la cultura és sens dubte el drama de la nostra època» (Evangelii Nuntiandi 20). Aquesta ruptura entre Evangeli i cultura és una realitat que patim des de segles els cristians valencians, que veiem marginada i ignorada la nostra llengua i la nostra cultura a l´Església. Per això estic totalment d´acord amb l´arquebisbe Cañizares, quan en aquella carta pastoral defensava que «una fe que no es fa cultura, no és plenament acollida».

Per això mateix, si l´arquebisbe de València propugnava la necessitat que l´Església integre totes les cultures, ¿com és que, des de fa segles, els bisbes valencians no valoren, estimen i introdueixen el valencià a la nostra Església?

L´arquebisbe Cañizares destacava en el seu text «les arrels cristianes de la identitat valenciana», ja que el nostre País ha estat al llarg dels segles, «centre de diàleg i de convivència» i «cruïlla de cultures». Per això l´arquebisbe presentava la necessitat de «crear, des de la immensa riquesa cultural d´aquesta diòcesi de València, una autèntica cultura de la veritat i del bé, de la bellesa i del progrés, que puga contribuir al diàleg entre ciència i fe, entre la cultura cristiana i la civilització universal». Però podrem evangelitzar la cultura sense utilitzar la llengua del nostre Poble?

El capellà valencià Alexandre Alapont, que ha passat pràcticament tota la seua vida a Zimbabwe, el primer que va fer en arribar al poble africà que l´acollí, va ser aprendre la llengua dels nàmbies, traduint la Paraula de Déu a aquesta llengua i celebrant la fe en la llengua d´aquest poble. ¿Per què els bisbes valencians pretenen evangelitzar la cultura dels valencians, prescindint de la llengua d´aquesta cultura? ¿Com és possible que les nostres parròquies, en ple segle XXI, ens obliguen a deixar la nostra llengua a les portes dels temples?

La carta pastoral, que l´hauria pogut signar el bisbe de Salamanca o el de Sevilla, si traiem del text la paraula, «Valencia» (sempre en castellà) no feia cap referència concreta a la cultura i a la llengua dels valencians. I és així com l´Església Valenciana tracta la nostra cultura: ignorant-la.

L´arquebisbe parlava de «la riqueza cultural de esta diócesis de Valencia, una autentica cultura de la verdad y del bien, de la belleza y del progreso». D´acord! Però la riquesa de la cultura no està formada també pel valencià? Sintonitze plenament amb l´arquebisbe Cañizares, quan ens deia que s´ha d´evangelitzar la cultura. ¿Però no s´hauria també d´inculturitzar l´Evangeli en aquesta mateixa cultura?

En la recent entrevista a Levante-EMV (29 de gener de 2017) el cardenal Cañizares, a més de dir que desitja «la misa en valenciano de manera habitual», afirmava el seu interès «en que el misal en valenciano sea una realidad cuanto antes». D´ell i dels altres bisbes valencians depèn que això siga una realitat. Com també depèn d´ell que les misses que fa, a la catedral de València o als pobles que visita, siguen en valencià. Només es tracta de voluntat per així fer-ho possible.

Des de segles que els cristians valencians estem esperant que, com els ucraïnesos, també nosaltres puguem celebrar la nostra fe en la nostra llengua. I mentrestant la jerarquia valenciana mira cap a un altre costat. Malgrat les declaracions a la premsa.