La guerra va ser pacífica. El camp de batalla era la ciutat, una part de la qual, el conegut com solar Botànic-Jesuïtes, es volia preservar de les arquitectures especulatives que configuren els nous espais globals homogenis. La veu de la ciutadania i els arguments contundents van constituir les armes més poderoses, mentre es conreava la cultura del diàleg participatiu i lúdic, on la música, l´art i el joc esdevenien eines de reivindicació integradores.

Els promotors de Salvem el Botànic mai van imaginar que la lluita estaria activa més de dues dècades. I vint-i-dos anys després, la plataforma cívica més emblemàtica de la ciutat de València i mare de molts altres salvem com ara el del Cabanyal o Per l´horta, té l´orgull d´haver aconseguit una victòria ciutadana exemplar. Un èxit que, reiteradament i amb l´elegància que ha caracteritzat aquesta plataforma, volen compartir amb totes les persones que l´han fet possible perquè ha estat una tasca col·lectiva. Aquest mes d´abril, a més a més, es compleixen onze anys de l´acord entre l´Ajuntament i Expogrupo per a evitar la urbanització de l´entorn del Jardí Botànic de la Universitat de València i el Col·legi de Jesuïtes, declarat Bé d´Interés Cultural (BIC).

Les empremtes d´aquest enfrontament resulten, en aparença, poc visibles, perquè, de moment, estan marcades per les absències. L´absència de l´hotel que no es va fer al solar de Jesuïtes, l´absència del conegut com el nou ajuntament, en l´avinguda d´Aragó, al costat del Mestalla, el qual va ser enderrocat recentment per permutar el seu solar amb el del Botànic i fer possible que l´empresa construïsca l´hotel desitjat.

La coordinadora cívica Salvem el Botànic. Recuperem ciutat passa a la història com a pionera, exemplar i excepcional, amb una forma d´actuar revolucionària que entenia que l´acció ecologista agressiva més tradicional ja no tenia sentit, sinó que calia involucrar la societat mitjançant una aproximació positiva. Amb un talant dialogant, alhora que contundent. I sempre aportant arguments tècnics -hi havia molts arquitectes compromesos- sense sucumbir als interessos econòmics enlluernadors, fent front a un consistori municipal comandat pel PP durant més de dues dècades i, alhora, lluitant als tribunals.

Salvem el Botànic s´acomiada sense voler fer al·lusió a noms propis, deliberadament, perquè han estat molts. Però jo no puc deixar de nomenar Carles Dolç, Josep Maria Sancho, Pasqual Requena, Carmel Gradolí, amb qui vaig tindre més contacte, els quals van conrear aquest nou model de mobilització, slow i coherent, amb compromís, altruïsta, i generant il·lusió més que controvèrsia. Això només és possible quan persones bones i generoses impulsen una mobilització en benefici de la col·lectivitat, per avançar cap una ciutat més justa i saludable. Un valor en decadència en la nostra societat capitalista on impera l´individualisme tan pervers per al medi ambient i el patrimoni públic. Però hi ha tants: Trini Simó, Maribel Lorente, Pilar Massó, Adolf Herrero, Carmen Fuster, Toni Esteve, Pilar Marín, Alfons Álvarez, Marisa Ruiz, Julián de Marcelo, Amparo Lucas...

A l´adéu del Botànic podem respondre amb gràcies. La responsabilitat resta ara a les mans de l´Ajuntament de València -de l´alcalde Joan Ribó i dels regidors Pilar Soriano i Sergi Campillo, que han desenvolupat una excel·lent gestió ambiental- i de la Universitat de València, amb el seu rector, Esteban Morcillo, al capdavant, i la rellevant tasca que assumeix el vicerector de Cultura i Igualtat, Antonio Ariño. Ampliació del Jardí Botànic, bosc mediterrani, hort urbà... És moment d´agafar el testimoni amb la mateixa valentia que Salvem el Botànic, el col·lectiu que diu fins sempre amb la victòria humil per bandera. Un luxe de ciutadans.