L'altre dia en una conversa informal va aparèixer de nou el vell tòpic dels "valencians com a poble moll" subscrit a més a més, per persones de reconeguda trajectòria valencianista i d'esquerra, cosa que em va alertar sobre manera. Ve a tomb doncs en la data de la derrota d'Almansa fer una breu reflexió sobre aquest tòpic.
Sembla que és un tòpic, una queixa recurrent, que ens agrada i sospite que és perquè ens alleuja i ens absol de tenir actituds més reivindicatives.
Quede clar que aquesta 'mollesa' inherent de la condició valenciana no es defineix operativament, com tampoc no es concreta que entenem per 'poble valencià', atès que enlloc existeix un poble unívoc.
Només cal gratar una mica per veure que en això de la mollesa valenciana l'accent es posa en el fet de no votar a partits valencianistes en sentit ampli, perquè tothom accepta que el dinamisme social, econòmic, iniciativa empresarial i altres característiques d'aquesta mena es prediquen sense cap problema de les persones que habiten el territori comprés entre Vinarós i Oriola.
Els humans vivim en el llenguatge, la nostra percepció del món és produeix a través del llenguatge, i per tant descriure'ns d'una o altra manera té una incidència immediata respecte de comportar-nos d'una o altra manera. Fixem-nos-en que això de la 'mollesa valenciana' en realitat i de manera tàcita és predica en referència a la nostra relació amb Espanya. Probablement per això una gran part de la població es sent molt còmoda amb això d'ofrenar glòries a Espanya; ja se sap això que quan no pugues vèncer el teu enemic uneix-te a ell i si pot ser 'sigues ell'. Tanmateix, hi ha un matis que se'ns escapa, al respecte, fins i tot als més entusiasticament ofrenadors, perquè quan s'ofereixen glories a Espanya, d'una manera subliminal s'esta acceptant que 'Espanya és l'altre. I si Espanya és l'altre, resulta que els valencians no som, Espanya, no som espanyols en bona lógica discursiva.
Segons el filòsof Yuval Noah, allò que va fer que l'especie Sapiens la dominant sobre la resta d'espècies humanes (Neandertals, Erectus, etc.) va ser una 'revolució cognitiva' consistent en la capacitat de crear de mites, religions i ideologies, a les que adherir-se col·lectivament, i que els hi va permetre superar el llindar de grup de 150-200 individus, i crear ciutats, nacions, civilitzacions i imperis basades en determinades narracions i així, anorrear a la resta d'espècies humanes i dominar la natura.
La 'narració' doncs, que el 'poble' valencià s'atribuïsca col·lectivament, no te res de trivial, ans al contrari és de primera importància, raó per la qual és arribat el moment de veure'ns de manera substantiva i auto centrada rebutjant de pla descripcions externes interessades. Sobretot si tenim en compte que a aquest poble "tan moll" va presentar una resistència tan aferrissada durant la guerra de Successió que gairebé entre un 7-10% de la seua població va ser exterminada físicament, i Xàtiva, la segona ciutat del Regne, a poca distancia de València va ser socarrada fins els ciments, una resistència que avui commemorem que res te a veure amb la mollesa i la submissió que es predica de manera tòpica sobre la condició valenciana.
Sense necessitat d'anar-hi tan lluny, el País Valencià durant la Transició va patir l'agressió per part de les clavegueres de l'estat més bèstia en la història moderna, la mal denominada "Batalla de València" cosa que no s'adiu amb la pretesa mollesa i que va anar acompanyada del bloqueig a l'accés a l'autonomia per l'article 143 (les autonomies polítiques de primera), i de la imposició de la llei electoral mes injusta de l'estat, per què així els partits espanyols constitucionalistes i monàrquics tingueren i mantingueren una estricta hegemonia i control sobre el país dels valencians.
La història no és altra cosa que les modificacions i modulacions de les distintes narracions col·lectives, a les que les distintes col·lectivitats humanes s'atansen i les interaccions que entre elles es donen, per això cal que llencem ja al femer de la història el seguit de tòpics negatius, (el 'menfotisme valencià', 'el poble valencià moll', 'el pensat i fet' i l'indigne i humiliant ofrenarisme de l'himne etc.) amb els que alguns s'entesten en dedicar-nos, perquè si hi ha alguna cosa no opinable és que en apenes 50 anys, el fusterianisme polític a passat de ser un cenacle d'il·luminats a la narració política i ideològica més potent i amb més càrrega de futur del moment, i que a més porta camí de convertir-se en hegemònica en un temps record després de resistir durant gairebé 40 anys en les condicions polítiques més adverses. Tot un record per un poble moll!
La qüestió dels PGE, el paper de l'esquerra en general i de la sobiranista en particular, i la peculiar estructura de l'estat espanyol (extractiva amb criteris territorials) posada de manifest per eixe "test de Rorschach" que és el destarifo de Corredor mediterrani-central passant per Madrid, són altres temes de gran importància pel 25 d'abril d'enguany que esperem a tenir ocasió de discutir en properes ocasions.
