Els que estàvem a l´estudi 3 de la seu de RTVV a Burjassot aquell fatídic 29 de novembre de 2013, no podiem ni imaginar que l´obscuritat a la que es dirigien els valencians duraria tant de temps. Ara fa quasi tres anys i mig que no disposem d´un dels nostres drets com a ciutadans, una televisió pròpia que s´encarregue de vetlar per la nostra identitat com a poble.
Vaja per davant que tot i ser extreballadora de l´antiga televisió valenciana, en estes línies parle com a ciutadana i com a periodista que escolta el sentir de la gent. La reapertura d´una televisió per als valencians està en boca de tots des del minut u, després que la tancaren. Així, porte més de tres anys escoltant la gent de les comarques, pobles i ciutats -els valencians- demanar, pregar, que torne. D´altres, tot n´hi ha que dir-ho, també mostren el seu acord amb la decisió que es va prendre.
Pel meu treball actual, estic en contacte directe amb els companys periodistes dels mitjans de comunicació valencians. N´és inevitable i sempre m´acaven preguntant sobre el meu paréixer de la «nova Canal 9». A estes alçades de la pel·lícula, vos puc assegurar que molts d´ells veuen amb bons ulls la reapertura, fins i tot els que en el seu dia recolçaren el tancament. Fins i tot aquells que es cregueren la mentida que açò només era el principi, i que en acabar ens anaven a felicitar per ser els valents, els primers. Quan ens vam quedar sols i l´única televisió que també va tancar, a Grècia, va poder obrir una altra volta, la vergonya no ha pogut ser més gran. Som l´única autonomia i amb l´afegit que tinguem llengua pròpia, sense una televisió en la que vore´ns reflectits, vertebrats, units.
Així que quant em pregunten, jo sempre responc el mateix: «Ara l´important és que l´obriguen, que tornen als valencians el dret que mai deurien d´haver-los llevat (sempre n´hi havia alternatives al fos a negre). Els assegurem senyores i senyors mandataris, que el poble valencià està a punt per a a punt».
