Sota l´aparença d´una sèrie de televisió d´humor negre, Black Mirror (Espill negre) és un projecte dels productors anglesos Charlie Brooker i Annabel Jones que eriça els cabells en veure alguns dels seus capítols. Sàtira, paròdia, humor, divertiment sense pretensions, diuen els seus creadors. Tanmateix, la sèrie, que ja ha estrenat tres temporades, és una distòpia sobre les noves tecnologies, les xarxes socials, la realitat virtual i la societat electrònica de la informació, al cap i a la fi, que pot causar fins i tot una justificada angoixa per la punyent actualitat dels guions de les seues històries.
L´últim ciberatac del randsomware dels pirates informàtics i el primer amb una afectació mundial ha causat 200.000 víctimes/usuaris de 150 països. El poder està ara a les xarxes informàtiques, sens dubte. El president de Rússia, Vladimir Putin, i la seua presumpta implicació a través dels pirates informàtics que entraren a les xarxes del Partit Demòcrata per a desprestigiar Hillary Clinton a favor de Donald Trump, és una aclaparadora realitat política. La guerra està ara a les xarxes i les noves tecnologies de la comunicació.
Però més enllà d´esta tangible realitat política, Black Mirror ha posat sobre la taula altres interessants i pertorbadores qüestions sociològiques. Cal viatjar per les capitals d´arreu del món occidental per a veure les persones -joves, majors i fins i tot infants- caminant pels carrers, asseguts a les terrasses o als establiments comercials mirant fixament les pantalles dels mòbils. És una ferotge addicció mundial.
En un dels capítols d´esta punyent sèrie, la protagonista viu obsessionada per obtindre el suport de la gent a través de les estrelles que atorga una xarxa -incisiu sarcasme que s´assembla molt al Facebook- que és la base del prestigi i el reconeixement públic. En un món perfecte, uniforme, gregari, despersonalitzat, postís, el nivell de popularitat i d´influència social està definit per les xarxes socials. I el nivell de popularitat i acceptació depén de banalitats tan grans com fotografiar i pujar a la xarxa un café amb llet i un dònut.
En altres capítols, la distòpia abasta terrenys vertaderament àcids i candents. El protagonista és un soldat que ha patit un implant al cervell que el fa veure monstres (homes/ panderola) en persones pobres i desgraciades que algú ha decidit classificar perversament com a non gratas i convertir-les en carn d´extermini, per tant. Res és veritat, tot és mentida, la manipulació del poder és infinita. La màscara, que és el nom de l´implant, permet que els soldats maten sense escrúpols ni consideracions morals, permet que facen allò que no volen fer.
Tampoc no es deslliura del sarcasme més corrosiu una xarxa semblant al Twiter amb una argúcia intel·ligent que serveix també per a denunciar el canvi climàtic. Un pirata informàtic introdueix un virus en un projecte d´abelles/drons que substitueixen les naturals (s´han extingit) i que ataquen i maten els personatges més impopulars de la xarxa. Paradoxalment, l´atac, que sembla un complot dels usuaris contra aquells que són denigrats per comportaments políticament incorrectes, va adreçat en realitat a tots els que insulten i humilien arrecerats en l´anonimat.
El món de la política, convertida en espectacle de masses, és un altre dels temes parodiats en Black Mirror. Waldo, un ós de peluix animat per ordinador, s´introdueix en el debat polític amb els seus comentaris bròfecs, pornogràfics i malparlats. La verborrea de Waldo, convertida en un espectacle d´humor, demagògia i entreteniment, capta l´interés dels votants i s´hi presenta a les eleccions al Regne Unit entre laboristes i conservadors.
És ciència ficció, no cal dir-ho, però cal valorar el missatge que llança als espectadors esta sèrie d´humor negre sobre la societat electrònica de la informació i les noves tecnologies. Els seus guions són hipèrboles plenes d´actualitat. Malgrat la manca de pretensions dels seus creadors, segons diuen, eriça els cabells mirar-nos en l´espill negre del poder tecnològic.
