El fem orgànic que es genera en l´àmbit domèstic emet metà, un gas que triplica al CO2 en capacitat d´escalfament de l´atmosfera. La recollida separada d´aquest residu implica diversos beneficis, com ara, la disminució del rebuig que arriba a les instal·lacions de triatge o els abocadors finals, la reducció del cost de la factura per tractament i l´elaboració d´un adob de qualitat, demandat per l´agricultura, convencional i, especialment, ecològica. Mentre es converteix aquest residu en recurs, s´afavoreix a l´agricultura de proximitat, que garanteix el manteniment del paisatge d´horta i agrícola o la producció pròxima de fruites i verdures, imprescindible per a la sobirania alimentària.

Les deixalles a casa constitueixen un magnífic tauler de reflexió sobre l´alimentació actual i el model econòmic imperant alhora que un espai per a l´educació ambiental molt pràctic per fer front al canvi climàtic. Alguns ajuntaments com València, Sagunt o Vila-real, entre altres, han estat capdavanters a l´àmbit autonòmic en implantar experiències pilot de recollida selectiva de fem orgànic. Barcelona ho va fer fa més d´una dècada. La seua decisió ha estat molt valuosa, tenint en compte l´absència d´una política autonòmica decidida en aquesta matèria, malgrat les declaracions de bones intencions tant de la consellera d´Agricultura i Medi Ambient, Elena Cebrián, como del director general de Canvi Climàtic i Qualitat Ambiental, Joan Piquer.

Escoltar a la regidora de Medi Ambient de l´Ajuntament de València, Pilar Soriano, de Compromís, fer balanç de la campanya de recollida domiciliària de fem orgànic als barris de Benimaclet i Sant Marcel·lí i a sectors de grans productors -centres escolars i de salut, mercats i supermecats- de Quatre Carreres i Poblats Marítims resulta encoratjador. Amb la valentia que van prometre, l´equip de govern dirigit per Joan Ribó ha posat en marxa una iniciativa clau en l´àmbit de la sostenibilitat i amb un rendiment electoral mínim. Per convicció i responsabilitat. Per això també València és enguany Capital Mundial de l´Alimentació Sostenible.

La fracció de residus elegida pel secretari autonòmic de Medi Ambient i Canvi Climàtic, Julià Álvaro, no ha estat precisament el fem orgànic, potser perquè és una deixalla sense capacitat de seducció. Com un Quixot dels envasos, a cor obert i sense cap cohesió al departament autonòmic suposadament dirigit per Cebrián, Álvaro ha fet una aposta personal. Ha volgut construir el seu lideratge ecològic als Verds amb l´arma del Sistema de Dipòsit, Devolució i Retorn d´Envasos (SDDR) i declarant la guerra a Ecoembes. I documentar amb el seu puny i lletra, al seu blog personal, llegendes d´herois ambientalistes contra grans molins de poders econòmics.

El síndic de Podem, Antonio Montiel, va exigir l´aturada del SDDR -beneïda pel mateix president de la Generalitat, Ximo Puig, a la jornada Torna el casc- durant la renovació de l´Acord del Botànic i la Càtedra Unesco de Cicle de Vida i Canvi Climàtic de la Universitat Pompeu Fabra ha conclós que aquest sistema no implicaria una millora ambiental perquè seria més car i contaminant que l´actual. Tanmateix, l´aventura no té final. El secretari autonòmic ha aconseguit que Compromís signara amb EQUO-Unidos Podemos una Proposició No de Llei al Congrés per impulsar el SDDR. Les eines de lluita ecologista poden resultar perilloses en l´acció de govern, la qual requereix de l´art de establir consensos amb tots els sectors. Trencar amb l´empresariat, gran i menut, no és un bon començament. I, sobretot, calen complicitats en l´àmbit de la sostenibitat, el qual xoca amb les bases del sistema capitalista, el gegant de l´economia globalitzada i els valors de prestigi de la societat actual on, efectivament, el fem orgànic no té cap glamur.