Llegia aquestos dies com s´ha produït un renaixement del model deliberatiu de la democràcia, allò que alguns pensadors venen denominant des del anys noranta el «gir deliberatiu de la democràcia» (La Escuela de Frankfurt, critica i utopia. Adela Cortina). Efectivament, davant d´un sistema en el qual la representació ha anat ocupant l´espai públic, i la veu dels representats sols es manifesta a l´hora de dipositar el vot en cada cita electoral, alguns pensadors ja avançaren la necessitat de vincular la democràcia a la participació en el procés de pressa de decisions. Aquesta idea, de la qual m´he alimentat des de fa temps, ha qüestionat tant el funcionament dels partits com també de les institucions.
Si partim d´allò que s´entén per deliberar, que no és altra cosa que raonar pros i contra per tal de decidir, aleshores, conclouríem que la deliberació seria una part necessària del fet democràtic. La realitat, però, ha anat per altre costat, les elits polítiques decideixen i no deliberen en la majoria d´ocasions. En quant a la ciutadania ja ho hem dit, acaba essent votants cada ix anys. Calia trancar eixa dinàmica, i assistim a noves experiències. Observe, però, que en bastants casos les velles rutines acaben per aparèixer de nou, i com que cal concretar, si volem millorar i evitar confusions, convé esmentar exemples.
Seguint el fil tenim exemples recents: celebració de primàries, assemblees ciutadanes, processos participatius. Tot i considerant que hi ha prou elements positius, al cas de primàries el model ianqui es projecta, posant-ne l´accent més en imatges, i no en continguts, en raonar sobre idees; al final hi ha una barreja i quedat tot en una qüestió de lideratge. En altres experiències, també manca hàbit deliberatiu, i una vegada ha passat el moment àlgid, tot es redueix a escoltar al líder carismàtics i aplaudir les consignes pròpies. Deliberar, sense apriorismes i amb esperit crític i tolerant es possible.
Des de la dreta i la vella guàrdia del PSOE es pretén negar la legitimitat d´aquesta mena de practica democràtica i es parla aleshores de practica assembleista, de contradicció amb la representació. Per aquest motiu, entre altres elements més de fons, els defensors de la democràcia deliberativa deguem evitar excessos i mistificacions, i sobre tot pensar amb perspectiva, i això afectaria a la moció de censura presentada per la direcció de Podem, i no per què no cal censurar, sinó per no quedar-se sols en l´immediat i en la recerca d´un gest i una imatge.
