L´altre dia vaig llegir en un diari valencià de dretes (valga la redundància) que per cada euro invertit en rodalies al País Valencià en els darrers deu anys se n´han gastat 33 a Madrid. Una dada que apareixia en tota una pàgina dedicada a posar en evidència la monumental discriminació que patim, una realitat política que ens menysprea d´anys ençà. Si més no, aquest tipus de notícies ja apareixen d´una manera natural, sense complexos. Per fi, el cicle de submissió espanyolista comença a tocar el dos de forma contundent. El meninfotisme crònic valencià sembla que vol entrar en un procés de desconnexió que podria ser irreversible.

I no ho dic per dir-ho. Tinc el convenciment que les coses estan canviant de debò. Sense anar més lluny, no fa gaire, a la Diputació de València es va produir un fet insòlit en conéixer la darrera proposta de pressupostos de Rajoy. Per primera vegada en la història, tots els grups polítics -inclòs el mateix PP, clar- van deixar d´ofrenar glòries a Espanya i tots a una veu van denunciar el bestial greuge comparatiu que es vol seguir perpetrant. En la mateixa línia, el món empresarial, que també està que bufa, ha arribat a qualificar els pressupostos de càstig per a l´economia valenciana. I tenen més raó que tot el santoral catòlic quan parlen, per exemple, del tema del corredor mediterrani, que s´ha convertit en l´eterna promesa incomplerta que desemmascara el crònic, destructiu i malèvol centralisme espanyol.

Ho mirem pel cantó que ho mirem, al País Valencià tenim tots els números en vermell. Quant fa a les balances fiscals -o caldria dir-ne espoli?-, som una ventafocs maltractada en el miserable repartiment espanyolista. En companyia de Balears i de Catalunya ens estan deixant més pobres que les rates. Segons les xifres oficials, només l´any passat, ens vam quedar sense rebre 1.416 milions d´euros, un saldo si fa no fa similar al dels darrers anys i que suposa un dèficit per càpita de 300 euros l´any, mentre que per exemple Extremadura viu amb un superàvit de més de 2.000 euros o Ceuta i Melilla en té un de més de 4.000. Una situació que perjudica de manera sagnant el finançament dels nostres serveis bàsics, com ara sanitat, educació, benestar social, etc.

I tot açò no passaria si tinguérem les claus de la caixa. Si recaptàrem tots els impostos i després pagàrem a l´Estat els serveis que ens presta, la cosa haguera estat ben diferent. El País Basc té aquest dret i com es nota, redéu!. Catalunya fa anys que la majoria dels partits el van reivindicar i, en haver topat amb un estat intransigent, han hagut de tirar pel dret amb un procés sobiranista difícil d´aturar. Mentrestant, nosaltres les valencianes i els valencians tenim una oportunitat d´avançar cap a un futur millor participant en la manifestació del proper 10 de juny per a dir ben clar, com l´Ovidi Montllor que "Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer. Vostra raó es va desfent, la nostra es força creixent...”