Vaig poder acostar-me a la Comissió on s'està escoltant diversos experts per a donar cobertura a la llei de memòria històrica de la Comunitat Valenciana, per si no teniem prou amb l'aprovada a nivell nacional. Un dels compareixents -el catedràtic de Dret Constitucional Carlos Flores- li va donar tal repàs a la normativa que es vol aprovar, que la va deixar tremolant, perquè denuncià moltes errades i greus carències. Però segur que donarà igual, la llei eixirà avant perquè pareix que siga el mes important i urgent per al futur i desenrotllament de la nostra Comunitat. Sense eixa llei la Comunitat s'afona, de segur!.

Estem retornant a fets de fa quasi 80 anys i no parem, però ja que estem en açò m'agradaria fer menció a un descobriment que he realitzat estos dies i que m'ha omplit de goig pel fet en si i per les arrels familiars. La història que, segur no entrara a formar part d'eixa nova llei, va de dos persones que estan en el convent d'Altura, un com a frare carmelita i un altre com a germà carmelita i que de resultes de tancar-los el convent l'any 1936, res més constituir-se la república, van haver de buscar cobertura en el seu poble, Bocairent. Un d'ells, el germà carmelita José Pascual Beneyto, entrava en el poble al setembre del 36 vestit de paisà i la meua iaia el va veure i preocupat per ell li va indicar la direcció exacta del seu germà on va haver de compartir la xicoteta casa amb 8 persones més, dedicant-se a llaurar els camps cada dia per a no ser onerós a l'economia familiar. I allí van ser a per ell, després d'obligar a la família a la seua localització, agarrant-ho i portant-ho al palau dels barons de Casanova, edifici que fea de presó en eixos moments. Junt amb ell va arribar també el frare carmelita Juan Bautista Ferre Vañó, tret de casa dels familiars de Bocairent per aquells que tenien eixe gran odi a les persones i a la religió, que a vegades espanta voreu-ho en alguna actuació recent.

Després de diversos dies tancats, van ser portats al terme de la Canyada de Biar on van ser assassinats el 29 de setembre de 1936, sense una altra cosa que l'alegria de pensar que morien com màrtirs per Déu. Fa poc vaig saber que cada un d'ells era cosí de les meues dos iaies, sense que entre ells dos tingueren cap vincule familiar. I eixa casualitat m'ha omplit de satisfacció perquè no tots els dies un s'assabenta que té dos màrtirs en la família, que prompte tindran el reconeixement public per part de l'església catòlica. I açò si que és memòria històrica i ningú parla d'ella, abans més bé molesta parlar d'estos màrtirs que van donar la seua vida per Déu sense haver fet malament a ningú, inclús perdonant els seus assassins.

Mai s'havia donat tanta mort de catòlics només per ser-ho. Ni en la revolucio francesa ni en la persecució patida en l'època romana i de tot açò no es parla i no es veuen «mea culpas» per part dels partits hereus d'estes barbaritats. Remoure el que va ocorrir en eixes dates escorant-ho a un costat a fi d'intentar canviar la història és prou perillós i propi de gent desesperada i un poquet descerebrada.