Per enèsima vegada la societat civil valenciana ha eixit al carrer per exigir millor finançament i reclamar les claus de la caixa. Sabem que als pressupostos de la Generalitat li sobren mesos i que rebem la xifra més baixa per habitant de l´Estat, que és tant com dir que les taronges de Borriana, les magranes d´Albatera i els kakis de la Ribera que fiquem a la cistella de l´Estat no tornen al País Valencià en forma de bellota extremenya, oli andalús o marisc gallec. I una cosa és ser solidaris per a què les comunitats «pobres» tinguen millors serveis, i una altra diferent anar espernegats per a què tinguen millors serveis que nosaltres. Els PGE no són la primera agressió. Tampoc serà l´última. N´hi ha cua: Corredor Mediterrani, rodalies d´Alacant, AVE Castelló-Tarragona, soterrament de vies a València... I ací ho deixe, perquè la llista és llarga i, com les males notícies, s´han d´administrar a dosis homeopàtiques.
Tot i ser evident la discriminació, els dirigents del PPCV han suavitzat el maltracte només perquè aquells que el provoquen «són dels nostres», és a dir, dels seus; recordant en això el president F. Roosevelt d´Estats Units quan es mostrava comprensiu amb el règim repressiu del dictador Somoza: «reconec que és un fill de puta, però és el nostre fill de puta». I vet ací una part del problema. L´altra part és que, si volem que Madrid ens escolte, la pròxima manifestació hauria de ser tan multitudinària com per obrir tots els noticiaris i la primera pàgina dels periòdics. O passarà desapercebuda enmig de la voràgine informativa que fa que no hages digerit una notícia quan ja toca evacuar-la per engolir-te la següent. I això només s´aconseguirà mobilitzant tothom. PP i Ciudadanos inclosos. Si tres de cada quatre valencians estan convençuts del maltracte, la mobilització massiva no hauria de ser un impossible. Ara bé, també cal que els dirigents del tripartit s´hi mullen, puix que no es pot nadar al Consell i guardar la roba sense fer cap al Parterre.
