Deia Jacques Derrida que la democratització efectiva es mesura sempre per un criteri essencial: la participació i l´accés a l´arxiu.

L´exercici de la política és tan teatral i simbòlic, es balafien tantes energies per voler accedir als càrrecs o per no deixar-los, que massa sovint s´obliden simplement d´administrar-nos decentment. I a tots ens aniria millor: inclosa la classe política que veuria reforçat i justificat el seu lideratge; i a la comunitat dels mortals, que no hauríem de mirar la burocràcia com un suplici i patiment sinó com una part normal i participativa de les nostres vides en la cosa pública.

Massa sovint veiem com els arxius es mantenen en la inoperància i la inaccessibilitat, precisament com a resultat final d´una mala gestió i com a excusa perfecta per a l´obscurantisme i les maganxes. I és que els arxius són, de fet, els autèntics i únics testimonis que queden al final de tot. I per això se´ls té por i per això molts els volen confusos, parcials, mutilats, silenciats, inaccessibles... perduts.

En aquest sentit, el ja no tan nou govern de la Generalitat Valenciana té reptes importants que dos anys després estan encara per resoldre adequadament, sobretot perquè a la Direcció General de Cultura li pesa massa un assumpte que afecta el conjunt de la Generalitat i del país i manca de capacitat de lideratge per a una reforma global de l´Administració que comença i acaba en els arxius i la gestió documental. Una gestió que cal separar de les biblioteques. Perquè la prova de foc de la transparència i el bon govern no és posar més o menys informació en una web (que tampoc no està malament) sinó en l´efectiva gestió, neta, traçable, fiable, resseguible i controlable, que facilite l´estructuració adient, l´economia i rendibilitat dels recursos personals, que done garantia de transparència i que desterre la corrupció.

Les lleis de procediment administratiu comú ens obliguen a engegar una administració electrònica, sí o sí. És la gran oportunitat per millorar i avançar en el govern obert i la democratització real. Però també pot convertir-se en l´excusa perfecta per continuar mirant a un altre costat i aprofundir fins perpetuar el desconcert administratiu heretat, sense saber on comença, on acaba, ni qui és el responsable o el líder que el resoldrà.

Els arxivers valencians, tot i el nostre escàs reconeixement públic i les nostres pròpies limitacions gremials, podem oferir als nostres companys juristes i tecnòlegs quadres de classificació, habilitats en l´expurgació reglada de documents, experiència descriptiva i molta ajuda tècnica. Però cal que les nostres administracions (estatal, autonòmica o municipal) s´arromanguen. I per començar com déu mana, caldria que des de Presidència de la Generalitat es prenguen mesures clares i contundents que fa temps venim reclamant: com ara desplaçar la direcció dels arxius des d´una feble direcció General de Cultura fins a la mateixa Presidència del govern pel seu caràcter transversal i visió general del problema col·lectiu. Malgrat algunes iniciatives voluntarioses, estem quedant-nos endarrerits, col·lapsats i, el que és pitjor, sense resposta adequada ni a la magnitud del problema ni al nou temps que pretenem encetar.