17 de julio de 2017
17.07.2017

Julián Marías i Catalunya

17.07.2017 | 04:15
Julián Marías i Catalunya

Julián Marías fou un filòsof nascut a Valladolid al 1914 i que va viure la segona part de la seua vida sota el franquisme, com combatent republicà va passar per la presó, va tindre dificultats per obtindre la condició de doctor,i li fou vetada la docència universitària. Després de la dictadura, fou senador per designació del rei, membre de la Reial Acadèmia Llengua, i Premi Princep d´Astúries entre altres coses. Doncs bé, ens trobem davant d´ un pensador que ha fet de la raó el centre de la seua vida. Entre els seus llibres hi ha uns d´assaig, un gènere literari que m´agrada força, i que dissortadament no veig valorat en aquestos moments. L´assaig, però, dona molts elements de fàcil lectura sobre la realitat i ens fa reflexionar. Al nostre cas tenim a Joan Fuster com a mostra.

El que acabe de dir ve a compte de la lectura d´un llibre de Julian Marías, editat al 1955 a Argentina sota el suggestiu títol Ensayos de convivencia, en el qual hi ha un curt escrit sobre Catalunya que considere no ha perdut actualitat, malgrat els anys i el canvi democràtic. L´autor, partint de la distancia i els desconeixement mutu existent entre Madrid i Barcelona, aborda el desencontre entre el centre i la cultura i la identitat catalana: «De hecho, Madrid y Barcelona cuentan muy poco la una con la otra». Marías planteja com si en l´horitzó de la gent del centre estigués Barcelona, aleshores Madrid aniria apareguem-ne també al dels catalans, i aleshores ens planteja uns interrogants: «¿Por qué no se lee catalán en el resto de España? Es increiblemente escaso el nímero el número de lectores que tiene, fuera de Cataluña, un libro en catalán».
Marías busca respostes a les dues parts, insistint: «Son frecuentes en España los compartimentes estancos». I transcriu un text en català d´altre filòsof, Josep Ferrater Mora, del llibre Les formes de la vida catalana, en el qual, al prefaci dirigit al lector del Principat, plantejava: «L´exaltació desmesurada de les pròpies virtuts portaria el català a tancar-se en sí mateix, a creure que és, com la clàsica noció de substància, allò que per existir no necessita de cap altra cosa».

Doncs, deixem les cites en aquest punt. El problema, el gran problema del present, ve de lluny, els apunts d´aquestos dos filosòfs apunten a causes sense pretendre donar solucions, i ens venen a dir que les dues parts enfrontades es tanquen en sí mateixes, les solucions no depenen d´accions a curt termini. Jo em permet concloure com les solucions no apunten a l´aplicació de la llei vigent, ni tanmateix de decisions unilaterals. A la cita sencera de Ferrater i Mora era esmentada la paraula «seny»; tal vegada eixa seria la clau.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine