El passat dia 3 de juliol, a les 16 hores, va finar Josep Damià Mollà i Beneyto al seu domicili valencià després d´una llarga malaltia. Damià havia nascut feia 71 anys, de família industrial, a Bocairent, poble al què ha llegat la seua extensa i escollida biblioteca. Activista primerenc del nacionalisme valencià contemporani i analista curós de la canviant realitat demogràfica, territorial, econòmica i social del nostre tardofraquisme, s´havia dedicat a la investigació i a l´ensenyament al llarg de 35 anys, a la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de València. Home compromés culturalment i emocional amb el seu país, Damià fou, sobretot, una persona tan intuïtiva i perspicaç com honesta i afable; un liberal, un home bo, excel·lent company i amic, estimadíssim mestre universitari, organitzador de sucoses tertúlies, pactista, gran conversador i gran amador; d´una gran generositat, per tant.

Amb la trista noticia del seu traspàs m´han tornat en tromba al magí avatars d´altres èpoques, trets i veus d´amics que han marxat ja, com ara Josep Vicent Marqués i Salvador Salcedo, o que arrosseguen un bon parell de dècades a l´esquena sense perdre, per ço, una lucidesa gairebé jovenívola, combativa, a despit de la seua respectiva ideologia política i dels esquinçalls anímics que han deixat en les dreceres de la vida: Rafa Ninyoles, Ramon Lapiedra, Vicent Soler, Vicent Franch, Agustí Colomer, Joan Senent, Josep Guia, Celia Amorós... els admirats Benjamín Oltra o Amando de Miguel d´aleshores... Tants d´altres, convertits ja en ombres pel meu minvant senderi.

Vaig conéixer Damià en companyia de Ricardo Medina, aquell bon mosso, ros com un nen Jesús i a hores d´ara, jubilat ja de la Universitat d´Alacant. Fou Ricardo qui em presentà Tere (Maite, que es feia dir llavors, en sintonia amb el gust onomàstic de l´època), germana de Damià i mestressa de facto del pis que els seus pares havien adquirit a l´avinguda del Regne de València (que, en aquells temps atziacs, es deia de José Antonio) com a llar d´estudiant per als seus fills: Tere, Damià i Queta. De fet, vaig acabar casant-me amb Tere. Ho vaig fer per poders, per tal com vaig haver de viure durant un any als Estats Units amb una beca Fulbright, i una xicona per bene (com en diuen els italians) no podia reunir-se amb el novio a l´altra riba de l´Atlàntic sense haver passat per la vicaria. Recorde molt bé aquells estius d´hores lentes i cant de cigales al xalet Santa Teresa (olim, L´Algepsar), a la naia del qual feien junta i barcella els nombrosos cosins i cosines Beneyto, algun Mora, algun Silla i algun Mollà o Gramatge que ens arribava ara i adés des d´Ontinyent. Damià s´hi dedicava en cor i ànima a la jardineria de la casa i jo pujava sovint amb els deu o dotze perdiguers d´Elies, el masover, a l´ermita de Sant Jaume i fins i tot als Teulars i al pla de Santa Bàrbara, ja en plena Mariola.

Recorde també de forma molt nítida el Damià que s´acostava a Eivissa (on vaig residir més tard) amb Carmen Alborch la seua llestíssima i divertidíssima muller en aquelles dates i amb amics comuns com Alfonso Barcón (el marino) o Alexandre Mañes. El recorde així mateix a Barcelona, al carrer dels Banys Nous, on vaig viure també; a Alacant i, al capdavall a Xàbia, on ens trobàvem ara i adés amb Manuel Broseta, amb Gaspar Fernández Mora i amb Luis i José María Jiménez de Laiglesia i on ara mateix escric estes pàgines; ací, a casa, vora la mar, al costat del casup on tots dos vam ventilar De Impura Natione, un llibre que ens portà tants bons amics com els abrandats enemics que encara belluguen malgrat els anys transcorreguts.

«Per què no posem tot això en forma de llibre i ho presentem al Joan Fuster?», m´havia dit Damià en el curs d´una de tantes converses interminables intentant trobar el desllorigador que guarira les ferides encara obertes per la batalla de València, que reconciliara tiris i troians, catalanistes i blavers, que ens permetera eixir de la inoperància política. «Tu escrius bé i tens una sòlida cultura transfronterera i jo conec fil per randa els viaranys que ha seguit el valencianisme de les últimes dècades?», em deia. Al principi, jo hi era una mica reticent, ja que els meus interessos d´aleshores es centraven en la sociologia urbana i en l´urbanisme de zones turístiques, tema sobre el qual vaig fer la tesi de doctorat. Al remat, Damià, em va convèncer, però. Era com un encantador de serps.

S´hi posàrem i, al cap d´un mes de nits en blanc i dies tèrbols, amb més cafè dins del pap que John Wayne a Irlanda, amb la soferta ajuda del meu anyenc Commodore 64 de què m´havia fet obsequi el meu germà i amb els bons consells de Josep Folguerà, un assenyat filòleg que feia classe a la veïna Dénia, l´obra quedà enllestida el dia en què es complia el termini de lliurament d´originals per al premi Joan Fuster. Jo hi havia deixat córrer ad libitum la prosa que em bullia dins del cap i les entranyes i Damià hi recreà amb tots els ets i els uts la història valenciana recent. Tots dos anàvem teoritzant el tema sobre la marxa... i guanyàrem. Guanyàrem, sí, el premi amb el que jo continue creient que fou un emotiu i rejovenit homenatge a Joan Fuster.

Sempre, però, els epígons han sigut més intransigents que els mestres: els fusterians més que Joan Fuster i el marxistes molt més que Carles Marx. Encara hui s´organitzen jornades d´assaig on té cabuda preferent l´estricta i esquerpa ortodòxia que ret constants llaors al gran mestre de Xàtiva que viu i regna dins d´una fornícula votiva... cosa que Joan Fuster no hauria desitjat mai. Tant Damià com jo vam pensar sovint a escriure una actualització d´aquell llibre nostre que encetà el que es coneix com tercera via i que rau en el moll dels plantejaments ideològics del nacionalisme valencià actual o de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua. Són ja molts els qui han seguit -cadascú al seu albir- esta sendera; l´han anotada, l´han glosada, l´han enriquida, l´han millorada: Vicent Franch, Agustí Colomer, Miquel Nadal, Rafael Company, Vicent Flor, Joan Garí, Vicent Baydal, Toni Sabater...

Tanmateix De Impura Natione ha fet ja les tres dècades de vida. És ja temps per a una revisió creativa del paradigma. T´ho devem, Damià. Tu ja no vius de cos present entre nosaltres. Si s´aconsegueix, però, brindarem a la teua memòria amb el gaudi que tu traspuaves. Ho farem, sí, ballant entre les onades de la mar nostra que ara mateix estic sentint com redolen sobre la grava de la platja, a la plaça major del teu Bocairent o al voltant d´una foguera per Sant Joan; ballant en honor teua amb un herberet de Mariola o un moscatell de Xalò coll avall. Txin, txin, Damià; allà on estigues!