Ho dic sense fer botiges: propose convertir l´Àgora de la Ciutat de les Arts i les Ciències de València en el Museu de la Corrupció. Per tres raons principals (que no úniques): perquè ha duplicat amb escreix el pressupost inicial, perquè simbolitza la borratxera de la despesa seguida per la ressaca del deute, i perquè és una forma d´aprofitar un espai fet a burro-barra, sense saber a què es destinaria. Així que, busquen, comparen i, si troben una idea millor, diguen-la. Avise: no és una broma; bastant bromistes foren els que la projectaren, com per a què jo m´ho prenga ara a la lleugera.
Vet ací la que podria ser una visita breu, d´eixes que diuen de doctor. Passen, estan en sa casa (i no és un dir, ja que l´Àgora la paguen vostès a través d´un impost diferit com és l´endeutament). Iniciem el recorregut en el Centre d´Interpretació, orientat a divulgar les corrupteles que han fet del País Valencià el seu parc temàtic. Al centre del Museu, l´escultura de Ripollés inspirada en Carlos Fabra, «símbol de la ruïna», segons el New York Times. Al seu voltant, la Ruta del Balafiament en tres maquetes com les filles d´Elena, «tres eran tres y ninguna era buena»: el circuit de Fórmula 1 de València, la Ciutat de la Llum d´Alacant i l´aeroport de Castelló. A mà dreta, la sala Gürtel on destaquen les vitrines amb trages de Forever Young, corbates Hermés i caríssims bolsos Ochón (Vuitton sona massa català).
A mà esquerre, la sala Tirar de veta on s´exposa la col·lecció de pintures La casa per la finestra i el conjunt escultural Pou sense fons. Tot just al costat la visitada sala Atrapats a la sucrera, dividida en tres espais temàtics: Amiguito del alma, El caloret i Picassent (amb rèpliques en cera de polítics empresonats —no dic noms perquè estan en l´ànim de tots— que sostenen un cartell amb la llegenda «No estem tots els que som, però som tots els que estem»). La visita acaba en el Centre de Documentació Maldita hemeroteca. I sí, tornarem al museu, que té més sales que pàgines el sumari de Púnica.
