11 de agosto de 2017
11.08.2017

Ací, el miserable de torn

11.08.2017 | 00:08
Ací, el miserable de torn

Vostè és un mesquí i, per tant, el que vostè diu és fals", argument contra la persona, evitant debatre sobre el contingut del discurs. Fal·làcia ad hominem, possiblement la més perjudicial, ja que la component d'atac personal entorpeix el diàleg. Quan Alberto Garzón va tuitejar, al juliol, qualificant Leopoldo López de colpista, Toni Cantó ("Aquí, el miserable de turno") i Rosa Díez ("Todo mi desprecio a ?") reaccionaren negant-ho implícitament. El seu argument, en essència: «Garzón és un mesquí i, per tant, Leopoldo López no és colpista».

A l'abril, Garzón escriví un article on subratlla errades dels governs veneçolans i en el qual situa els episodis en què López ha tingut comportaments colpistes (2002 i 2014) en el marc de la fustigació al ´chavisme´ per part de l'oligarquia veneçolana assessorada per conglomerats empresarials nord-americans i europeus. ¿No és més adequat argumentar contra el que diu Garzón que contra la persona de Garzón? I independentment de si es combrega o no amb les seves idees ¿No és més raonable presentar dades i contrastar-les?
Evitant fonts veneçolanes, i respecte els successos de 2002, el periodista nord-americà Roberto Lovato, publicà el 2015 a la prestigiosa revista nord-americana Foreign Policy ´The making of Leopoldo Lopez´, un extens i, pel que sembla, rigorós informe (comparant versions de totes les parts) del qual es desprèn que López col·laborà, en primera línia, en el cop d'Estat de 2002 liderat per Pedro Carmona, president de les Federació de Cambres de Comerç, que va mantenir dos dies segrestat Hugo Chávez.

En relació als fets de 2014, López fou jutjat, en paraules de Garzón, entrevistat al febrer a RNE, per «haver alimentat que els estudiants sortiren al carrer armats a barallar contra la policia». Crida inclosa en el pla desestabilitzador ´La Sortida´ i que desembocà en focus de violència, no sols estudiantil, en diverses ciutats del país. Es poden contrastar informacions sobre aquest episodi y els seus antecedents, però crida l'atenció la denúncia pública de diversos diputats del parlament europeu, entre els quals figura el valencià Vicent Garcés, a l'abril de 2014 (després de la visita a la Comissió d'Exteriors de María Corina Machado, protagonista amb López de ´la Sortida´). Els aleshores diputats denunciaven «l'intent que s'està duent a terme aquests dies de buscar suport al Parlament Europeu, a les maniobres colpistes contra el legítim govern democràtic de Veneçuela».

Ampliem la llista de miserables? Noam Chomsky, Sean Penn o Àngel Cappa. Tanmateix, qui estudie la història de la Veneçuela del segle XX enquadrada en la història general d'Amèrica Llatina trobarà abundants fets i arguments que semblen conciliar amb els seus relats; també amb els de Garzón, Lovato o Garcés. Un exemple: existeixen dades que expliquen el desproveïment i la inflació a Veneçuela, com a part d'una guerra econòmica maniobrada per grans empreses de distribució per perjudicar el govern, que paga el principal preu polític. Una tàctica ja assajada en el Xile immediat a la victòria de Salvador Allende a les eleccions de 1970, després del «Farem rugir l'economia xilena» de Richard Nixon.
Sobre Veneçuela, cadascú pot llegir, investigar y opinar el que cregui convenient; els fets però, son clau per tal de contrastar diferents relats. Quins fruits obtenim cultivant l´argument ad hominem? El propòsit d'aquesta peça és reivindicar, un cop més, en el debat polític, l´estudi de dades de diverses fonts i el rigor argumentatiu, esmenant notòries mancances que desdibuixen la nostra democràcia i fan ataüllar una pobra caricatura.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine