En el nom del Pare´, Jim Sheridan (1993). Els quatre de Guildford. Gerry Conlon (Daniel Day-Lewis) es falsament acusat pels atemptats de l´IRA. El fiscal desacredita el que declara, perquè una vegada havia robat a una prostituta. L´usuari de l´argument ad hominem barreja el discurs rival amb algun element de desprestigi personal, real o fictici, amb el propòsit d'estendre el descrèdit al contingut del discurs. Basten poques paraules per denigrar, per això potser, twiter, amb els 140 caràcters d'immediata repercussió, és un context afavoridor. Argumentar ad hominem fal·laçment, consisteix en soltar un tipus de parany que allunya el debat de continguts, que passen a ser secundaris, fins i tot oblidats. Un excel·lent exemple: la diputada per Coalició Canària Ana Oramas versus Pablo Iglesias; moció de censura 2017.

Possiblement, el reglament del Congrés és injust amb els portaveus del grup mixt, tuiters forçats de l´hemicicle, ja que els seus cinc minuts limiten molt la possibilitat de completar un discurs sòlidament argumentat. Donades les circumstàncies, però, la canària haguera pogut seleccionar, per debatre, alguns passatges (un almenys) de la intervenció d´Iglesias. Sense perdre cap segon dirigí els seus arguments contra l'organització Unidos-Podemos: teatrers, malgastadors, irrespectuosos, menyspreadors i, com no, Veneçuela. En la seva contestació Iglesias afirmà que no mereixia resposta. Lamentablement, en lloc de sol·licitar-li una mica de contingut, va atendre al reclam aportant els seus propis enunciats ad hominem (trànsfuga i companya de partit del corrupte Julio Bonis), donant peu a que Oramas continuara contra la persona en la rèplica, en aquesta ocasió sobre una suposada tendència masclista i dominant d'Iglesias amb les dones; i Veneçuela, és clar. Sortosament no hi hagué dúplica i acabà la tortura.

Un tipus de desprestigi és la manca de fiabilitat; apel·lar a ella, però, no sempre és una fal·làcia ad hominem. En un terreny en què algú s´ha mostrat repetidament equívoc o mentider, és raonable recelar; el contrari, encara que podem cometre errors, seria ingenuïtat. Els veïns de Pere el pastor pensaren que no era fiable quan cridava «que ve el llop!», i tenien bones raons després de varies vegades de ser enganyats. No és ad hominem dubtar del discurs d´aquells que naveguen entre malabarismes de l´oratòria justificant una cosa o la contrària, segons convinga. No ho és sospitar de la fiabilitat d'un Albert Rivera acostumat als trucs retòrics; així ho feu Iglesias en la moció de censura, recolzant-se en l'hemeroteca. Si són ad hominem, però, les envestides Iglesias-Rivera apel·lant a les singularitats intel·lectuals de Rivera, o a les habilitats escèniques d'Unidos-Podemos.

Quants Pere el pastor han sortit del conte i pul·lulen pels universos polític i financer decidint sobre les nostres vides? Són fiables acusats i testimonis de tants casos de corrupció que al·leguen ignorància? Era suficient la contundent dicció de José María Aznar per a creure´s el que deia sobre corrupció, armes de destrucció o terrorisme? Són honestos els programes del PP en qüestió d'impostos, o són un reclam electoral? S´ha malbaratat, durant les darreres dècades, la fiabilitat de les cúpules autoanomenades socialistes, que han buidat el concepte socialista i acceptat la lògica del capitalisme?

Un massiu argument ad hominem consisteix en barrejar la corrupció de l´antiga Convergència amb l´independentisme, tractant, segons sembla, d´expandir el desprestigi del primer element al segon. Pot ser funciona, ja que fins i tot les empreses demoscòpiques inclouen preguntes sobre aquesta correlació en les seves enquestes. Tanmateix no deixa de ser un argument fal·laç que, com totes les fal·làcies, pertorba l´anàlisi i el diàleg.