Encara traumatitzats per l´atemptat terrorista de Barcelona, l´actualitat de l´estiu que a poc a poc se´ns escapa ha estat centrada els últims dies en el gihadisme i la polèmica posterior a la gran manifestació del dissabte 26 d´agost, relacionada amb el procés independentista de Catalunya. Vivim en una comunitat de perill mundial que no entén de països occidentals ni orientals ni de rics ni de pobres, és totalment horitzontal, i ara, malauradament, Barcelona ha sigut la ciutat protagonista del repugnant terror gihadista. Després de l´aparent unitat inicial contra el terrorisme, la polèmica, com era d´esperar, ha fet esclatar en mil trossos aquella presumpta unitat.
En un Estat com el nostre, centrífug, centrípet, fragmentari, asimètric i caòtic, poques qüestions escapen de la polèmica política, acostumats com estem a l´antropofàgia amb una naturalitat esfereïdora. La gran passió de la societat política i qui sap si també de la pública, si atenem als missatges de les xarxes socials, és devorar l´adversari, sovint sense preguntar ni analitzar els fets, com un acte intuïtiu, fruit de les passions i els instints primaris, dels greuges acumulats entre els uns i els altres, de la manca de diàleg i conversa asserenada. Si de cas, el diàleg mai no és generós ni fructífer, sempre és capciós i interessat. I una altra qüestió essencial: l´immobilisme en els punts de partida, la manca d´una generosa i intel·ligent visió de futur. És en bona part la dreta tradicional espanyola la culpable d´esta situació? Sens dubte, però no hem d´oblidar que esta dreta, representada pel Partit Popular, democràticament ha guanyat les dues últimes eleccions.
Qüestionat el franquisme, necessàriament, qüestionada la transició política i el règim constitucional del 78, qüestionada la Corona, més enllà dels esdeveniments esportius no tenim simbologies compartides per tothom que representen la idea dels valors comuns de l´Estat i que activen les emocions i ens impulsen a una acció política compartida, com diuen els experts. La bandera espanyola, que tradicionalment ha fet seua la dreta, la cavernícola i la democràtica, la centrípeta, al capdavall, no és un símbol que genere una simpatia generalitzada per a tots els ciutadans. L´himne, afortunadament sense lletra, funciona molt bé en les competicions esportives internacionals, però sempre és polèmic a Catalunya i el País Basc.
Segurament, esta situació és fruit de la guerra civil i quaranta anys de franquisme que ens han fet associar determinades simbologies i conceptes a règims autoritaris i centralistes: mites, herois, banderes, símbols... És això bo o és dolent? En certa manera, és molt democràtic que cadascú diga la seua lliurement, sense consignes ni instruccions prèvies, en un acte totalment lliure, fugint de qualsevol consigna uniformitzadora o autoritària. En qualsevol cas, banderes, herois i símbols identitaris s´han centrifugat cap a les autonomies i els nacionalismes històrics i el conflicte dels símbols, de tota manera, encara continua sent polèmic.
No hi ha millor manera que viatjar a altres països per a obtindre una perspectiva més ampla d´estes qüestions nacionals: dóna perspectiva i seny a l´hora d´analitzar la realitat amb una certa ponderació. Cuba, per exemple, és un país atapeït d´estàtues i símbols relacionats amb els herois de la independència. Salvant les distàncies, clar està, s´imaginen vostés Espanya atapeïda d´estàtues i símbols amb els firmants dels Pactes de la Moncloa, pares del règim constitucional del 78?: Adolfo Suárez, Felipe González, Santiago Carrillo, Miquel Roca, Manuel Fraga... Ironies al marge, és clar que no. Esta és la raó per la qual, més enllà de la necessitat urgent d´una actualització de l´estructura de l´Estat i un finançament autonòmic pactat i just per a tots, entre altres grans qüestions pendents, no és especialment perniciosa esta ansietat antropofàgica de la democràcia espanyola. Malgrat totes les contradiccions, és una societat lliure i democràtica.
Recorde ara, conseqüència de l´escola franquista, l´heroi de Cascorro, Eloy Gonzalo. La sonoritat del mot em suggeria un significat procaç, com si la gesta fóra una befa o una broma. Aquell soldat espanyol, heroi del setge de Cascorro, prop de Camagüey, era el símbol dels patriotes que lluitaren a Cuba. Més d´un segle després, aquell imaginari simbòlic/patriòtic de l´escola franquista és una entelèquia de la memòria col·lectiva. Condicionats pel passat d´un règim autoritari els símbols del qual encara no s´han retirat del tot, la nostra capacitat per a construir elements identitaris compartits ha centrifugat cap a les perifèries. D´altra banda, Eloy Gonzalo continua tenint una heroica estàtua a Madrid.
