La contestació social a actituds col·lectives generalitzades i lesives per a algun col·lectiu pot tardar dècades a fer acte de presència; ara per ara, potser menys a causa de la globalització i la multiplicitat, l´omnipresència i l´abast dels mitjans de comunicació de tot tipus que venim experimentant de forma exponencial en els últims temps. Tal és el cas, per exemple, de la denúncia al model turístic espanyo. La manca de revisió d´un model que duu, pel cap baix, quatre o cinc dècades de vigència ha esclatat finalment en forma dels moviments antiturístics que estan generalitzant-se i assolint, de vegades, trets violents en un creixent número de ciutats. Com sol succeir, Rajoy sembla haver-se despertat ara del seu proverbial immobilisme i de la absència d´anàlisis intel·lectualment profunds a què ens tenen acostumats els seus portantveus i els seus adlàters. Les paraules del president sobre el tema podíem haver-les escoltades fa quaranta anys en boca d´algun «jefe provincial del Movimiento»: el pes del turisme en l´economia espanyola, la quantitat de persones a les quals el turisme proporciona treball de manera directa o indirecta... Tot això és ben cert. No sol mencionar-s´hi, però, que en el turisme, no tot són guanys, que el desenvolupament de l´economia turística ha requerit una inversió en infraestructures que, de vegades, van estar mal planificades i sovint romanen infrautilitzades bon part de l´any; que els salaris dels treballadors del turisme tendixen a ser ínfims i les jornads de treball, llargues i intenses o que, en acabar la temporada, els treballadors contractats temporalment van a engrossir les files de l´atur i a cobrar per, tant, uns ben guanyats subsidis de desocupació que paguem entre tots. En certa mesura, els contribuents estem finançant les empreses turístiques. Fet i fet, dos mesos, a tot estirar, de faena intensa difícilment poden finançar un any sencer d´absoluta calma.
L´error d´anàlisi ve, en primer lloc, del fet d´emprar un terme massa genèric quan parlem de turisme. Un turista és, stricto sensu, la persona que fa un tour, que duu a terme un circuit urbà, de senderisme, de museus, sportiu... en automòbil, a peu, a cavall, en tartana o a bord d´un vaixell; un viatge o un circuit que fem o un lloc que visitem pel plaer de fer-ho. El país nostre, el nostre país proper, havia estat absent d´eixe tipus de turisme fins no fa molt, ja que els valencians disposaven o creien disposar d´una economia suficientment diversificada que els permetia no caure en allò que el professor Reglà anomenava, allà pels anys seixanta, «el monocultiu intensiu del sol». Una altra possible causa de l´escassa presència de la capital valenciana en els afers turístics és, potser, el capficament inicial de l´Estat espanyol a únicament considerar llocs d´atractiu turístic Madrid i la seua corona de ciutats històriques castellanes o l´Andalusia de Merimée, a més de les illes dels noucasats, les exòtiques Canàries, el nord peninsular fresc i nostàlgic i, a tot estirar, Barcelona. Més que al turisme pròpiament dit, les nostres costes es dedicaren al vacacionisme hereu de les antigues vacances d´estiu blau... i reduïdes, d´ençà dels anys seixanta, a la setmana o la quinzena d´esbarjo vora la mar.
Tanmateix, un important percentatge dels susdits turistes eren, de fet, residents o semiresidents estrangers, grans consumidors d´uns servicis sanitaris nostres, que són molt superiors als de bona part d´Europa i que també paguem nosaltres. En realitat, el nostre model pretesament turístic es reduïa gairebé sempre a la construcció dels milers i milers d´apartaments i de les vil·les avorrides i que inunden espais de tanta qualitat com ho eren les Marines. D´aquí que l´oferta turística valenciana siga, molt sovint, bastant mediocre (gens comparable a la que proporcionen la Costiera Amalfitana, Portofino o la costa dàlmata), ja que el que importava i donava beneficis ben grassos era la rajola escampada a dojo. Únicamentr Benidorm havia fugit del model dels anònims blocs d´apartaments de Cullera, de Gandia o de Sant Joan i de la catifa de vil·les que s´estén per damunt dels promontoris del cap de la Nau o que s´arraïmen a l´entorn del paisatge llacunar de Torrevella. Benidorm fou l´excepció a la regla, fet que ja va veure Mario Gaviria fa mig segle,quasi. Benidorm té una silueta d´un dramatisme que resulta bastant corprenedor.
El model turístic del nostre litoral va tindre irreparables costos físics: entorns naturals fets malbé i entorns urbans d´una banalitat esgarrifosa, lletjos; segurament, els més lletjos d´Europa i bastits en a penes mig segle. Tot un record, en podríem dir. El model en qüestió va tindre, a més a més, uns costos que sovint descuidem a l´hora de computar l´equació costos/beneficis. Es tractava, este, però, d´un tema tabú; criticar, per mínimament que fos, el model turístic d´ací era vist com un crim de lesa pàtria, com una perillosa actitud radical i antisistema, castigada sovint, amb l´ostracisme i el silenci o, amb una mica de mala fortuna, amb la presó. La lògica d´eixe model estava en perfecta sintonia amb les instruccions i els desitjos de Suárez, Calvo Sotelo, Aznar, el PP de tots els temps i, en certa mesura, el PSOE de tots els temps també. Calia que els valencians, catalans o mallorquins perderen prompte els seus senyals d´identitat (i, en particular, la seua llengua) en favor de l´Espanya castissa i una. Calia bloquejar les comunicacions ferroviàries fluides entre territoris amb cultures semblants, com és el cas de Catalunya i la Comunitat Valenciana. Així, el tram Gandia-Dénia del tren costaner llangueix dins dels calaixos ministerials, i encara més ho fa la comunicació d´alta velocitat entre Alacant i Port Bou, passant per Tarragona, alhora que es comença a posar en servici la línea d´AVE Zamora-Cantàbric i el PP aragonés s´entesta, en sintonia amb el govern de Madrid, a potenciar l´eix ferroviari que pretén foradar el Pririneu en la seua part central. El centralisme radial continua, doncs, ben viu
El turisme portà certament beneficis més enllà de la comptabilitat econòmica: obrí al mon un país emmurallat i esquerp i actuà, fins i tot, com a element alliberador d´una libido esmorteïda després de tants anys de nacionalcatolicisme. El turisme tingué, però, uns costos socials dels quals no sol parlar ningú, ja que fer-ho és políticament incorrecte per a tiris i troians. El turisme porta a la costa mediterrània des de l´eixut interior ibèric centenars de milers d´immigrants; sí, immigrants per més que l´il·lustre catedràtic de dret processal Jorge Carreras Llansana afirmara, en 1977: «En Cataluña no hay más que españoles que viven y trabajan aquí. Un español que viene aquí, viene a una tregión española y jamás puede ser considerado como inmigrante». Se´ls considere com s´els vulga considerar, cal afirmar que les migracions empobrixen el pol emissor, alhora que beneficien el receptor, ja que els qui emigren són,sovint, els individus més imaginatius, emprenedors i actius de la seua societat d´origen. Cal que vinguen poc a poc, però, sots pena de quedar la societat de recepció desestructurada. Alguns estudiosos calculen que una societat a penes pot acollir en un moment donat un 10 o un 15 % de població aliena i poc integrada. Convé afegir-hi que la vinguda massiva a Cataluña, a les Balears i a València d´espanyols castellanoparlants -i, en temps d´Aznar, de sudamericans encara més castellanoparlants- fou una estratègia dissenyada i fomentada des del Govern central. Leopoldo Calvo Stelo afirmava al respecte en 1983: «Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que comporta». Els emigrants forçosos van ser, doncs, involuntaris peons i víctimes d´un joc polític cruel i terrible. Acudien en massa a territoris que no disposaven aleshores de mecanismes d´acollida i integració.
En la mateixa línia de propiciar a Cataluña o a Valencia un nacionalisme espanyol incontestable y de convertir-hi en residual tot allò que fos català, valencià, mallorquí, basc o gallec s´expressaven Martín Villa, González o Wert: havia que espanyolitzar els territoris amb llengües o cultures privatives ja que representaven, segons ells, un perill per a la sacrosanta unitat nacional, una unitat de destí en allò que és universal, atés que, com és ben sabut, els autèntics espanyols són portadors de valors eterns. Déu tractar-se, però, d´uns subtils valors eterns molt aigualits, puix que el que ha deteriorat la imatge d´España (cosa de la qual es plany cada dia Rajoy a la tele) no es tant la turismofobia d´algún grupuscle mediàticament escandalós sinò la lletjor dels nostres pobles ferits de mort per l´omnipresent i poc discriminadora piqueta, la tala dels enormes plataners i de les moreres que jalonaven els camins, la crueltat devers els bous i tota classe d´animals, les festes repetitives, sorolloses, mediocres, mancades d´imaginació que han proliferat arreu per a gaudi no del turista-viatger que voldríem que ens visitara sinò per a satisfacció de la burrera local i forana, com en diuen al poble on visc.
