El títol de l´article és calcat de la campanya que la Plataforma per la Llengua presenta dijous a València sota els paràmetres d´una realitat que no és precisament de cine, fictícia, sinó real: veure una pel·lícula en valencià és més difícil que trobar a Wally en una concentració de l´afició «colchonera». Si el passat és una guia per al futur l´èxit de la campanya està assegurat, perquè la que van promoure anteriorment la Universitat de València i la Politècnica al cap i casal es va escampar per «simpatia», a la manera que ho fan les explosions de dinamita, per tot arreu del País Valencià amb un «èxit que va sorprendre la pròpia empresa», com deien antigament de les estrenes teatrals. Si hi ha espectadors, dobladors i arguments de cinc estrelles per fomentar el valencià, per què els ninots de Hollywood no parlen als cines valencians la llengua que emprem a casa o al treball? Si som bilingües com diuen, que hi haja pel·lícules doblades al valencià tant com n´hi ha al castellà. I per als que aposten per la versió original subtitulada en castellà amb l´excusa d´aprendre idiomes —noteu bé el matís: valencià, ni en subtítols— m´anticipe a dir que no pense aprendre rus per veure un film de Tarkovski, ni japonès per veure un film de Kurosawa. Com que la víscera més sensible de les multinacionals del cine és la cartera, consideren el doblatge en llengua pròpia una despesa prescindible. Raó per la qual el govern valencià hauria de reprendre l´oferta dels seus homònims català i balear d´un conveni de col·laboració —que anys enrere va rebutjar Francisco Camps— per facilitar el doblatge en la llengua comuna i coordinar polítiques front a les empreses de distribució. Si l´abecé del mercat diu que la unió fa forts els dèbils, per vèncer les reticències de les distribuïdores cal que les tres autonomies vagen juntes, perquè juntes formen un mercat de 10 milions d´habitants. Si anem junts negociarem de tu a tu. «Si no anem junts —com deia La Fayette— acabaran penjant-nos d´un en un».
