En aquesta peça es discuteix l'ús fal·laç del recurs retòric denominat «la pregunta complexa» exemplificat en la qüestió catalana i les seues consultes. El tema de que siguen pactades o unilaterals, l´assumpte de la seua legalitat, fou tractat en una peça anterior (Levante-EMV 08/09/17) i no hauria d'interferir en la lectura d'aquesta anàlisi.
«Conteste SI o NO: Després d´atropellar el meu client es donà vostè a la fuga?». Potser l'interpel·lat no va atropellar ningú, però això està confús en la resposta NO. Una pregunta complexa, contestada amb SI o NO, du gravada la imprecisió i, fins i tot, pot usar-se-fal·laçment amb propòsits manipuladors. La pregunta complexa conté almenys dues preguntes en relació de dependència. L'ús enganyívol consisteix en que una resposta ja està resolta en l'enunciat, d'acord amb els desitjos de l´interrogador. Restringits a contestar SI o NO, el parany de la pregunta complexa es combat exigint la seua descomposició en les preguntes atòmiques que conté.
Descomposició present en el procés participatiu català de 2014: «Vol que Catalunya esdevinga un Estat? En cas afirmatiu, vol que aquest Estat siga independent?» L'enunciat complex haguera dit: «Vol que Catalunya esdevinga un Estat independent?» amb l'interrogador havent resolt ja, afirmativament, la primera pregunta, sense consultar-la. L'estructura descomposta és útil per indagar (i contemplava l'opció
