Si el contenciós català fóra un partit de futbol diria, com els locutors esportius, que «al camp de joc tot pot succeir»; que la confrontació sobiranisme-unionisme és com un clàssic Barça-Real Madrid. I com en política i en el futbol l´important és el resultat, tant s´hi val si el gol del triomf és en fora de joc (o de la llei), o fruit d´un penalti injust xiulat pel jutge (de camp). No hauria de ser així, però és. Si anys enrere el sobiranisme reclamava el referèndum sabent que el perdria i l´unionisme s´oposava sabent que el guanyaria, la pregunta és obligada i va dirigida als psiquiatres: per què els unionistes no pactaren la consulta en aquells moments? I per què titllen el referèndum d´unilateral els mateixos que rebutgen un acord bilateral? I la cirereta en aquest pastís: per què posen més interès en alimentar la desafecció dels catalans que en guanyar-se el seu afecte?

Posats a tirar preguntes a l´aire: els mitjans de comunicació unionistes (quasi tots) li fan l´ona al relat oficial?, tan evident que, si n´eres lector, oient o televident, acabaràs estralejant contra els catalans com un hooligan més. Acusar de sedició als que protesten complicarà el litigi?, tan previsible com escopinada de futbolista. A l´Estat li fan més por les urnes que les bombes?, tan cert que vol driblar l´Estatut per dirigir els Mossos, quan no va controlar l´Ertzaintza els anys més durs d´ETA. Els problemes polítics els han de resoldre els polítics i no la policia o els jutges?, tan obvi com que aquests no solucionen el problema, sinó que el regategen i agreugen.

Tinc les orelles podrides d´escoltar, quan ETA matava tots els dies, que en democràcia tot era defensable, només calia deixar la violència per dialogar. Han passat els anys i ara amenacen amb la violència als que volen dialogar. I ara ve la pregunta retòrica que vostès esperaven: per què no fa de mediador el rei de les Espanyes, que precisament cobra per a fer d´àrbitre? Les preguntes no acaben ací, però ací acaba el meu espai.