Els espectres dels cinc joves afusellats pel franquisme el 27 de setembre de 1975 (de 21, 21, 25, 27 i 33 anys d´edat respectivament) a Cerdanyola, Burgos i Hoyo de Manzanares, retornen ara, en aquest setembre del 2017 des de les seues tombes, per a recordar-nos el perquè de les seues morts i per a exigir-nos, als demòcrates, denunciar allò que ara, en les vespres de l´1-O, ja és evident: que la Constitució de 1978 -sorgida per la derrota dels que s´oposaven a un pacte amb el franquisme, entre ells els cinc joves- és la darrera Ley Fundamental del Reino, sense Franco però amb els Borbons.

La Constitució de 1978 va ser una empassada. Recordem com va ser imposat l´article 2, mitjançant un paper escrit a ma que va dur un motorista des de la Moncloa [Nacionalidades y nacionalismos en España. Jordi Solé Tura. 1985] o allò que deia el professor Aranguren [El País 27-5-78]: «...para que sea possible, en serio, una Constitución, es menester un proceso constituyente, la eclosión des de abajo, de la democràcia y la convocatòria al país por el país a unas cortes constituyentes. Es decir justo lo que no ocurrió al extinguirse el régimen anterior por muerte natural de su fundador y al funcionar con todo rigor el previsto mecanismo de trasmisión del poder supremo». Una empassada, a la que es van prestar PCE, PSOE i CDC, que ha pogut resistir fins ara gràcies a l´anomenat consens entre aquells que la van pactar. En tots aquests trenta-nou anys no ha hagut cap missatge de Nadal dels dos (de tres) darrers caps d´Estat, on no hagen apel·lat al consens per a continuar maquillant l´origen espuri d´aquesta llei concatenada amb les lleis franquistes.

Però ara en el 2017 -per les raons de tots conegudes- un dels que van acceptar l´empassada ha trencat el consens i de sobte molts ja se n´adonen, com en el conte del danés Andersen, que «el rei està nu», advertint que «no té per què ser veritat el que tothom pensava que era veritat».

El trencament del consens per part del Parlament català, està produint que el maquillatge que fins ara mantenia amb aparença democràtica al règim del 78, ara comence a fondre´s i se´ns apareix amb tota la seua crua realitat, amb la seua veritable cara en les vespres de 1-O.

Els cinc joves (un extremeny/basc, dos gallecs, un aragonès i un basc), als quaranta-dos anys del seu sacrifici venen a reclamar-nos justícia. Ells no van acceptar l´empassada i per això van ser afusellats. Ni tan sols han estat reconeguts -oficialment- com herois antifranquistes. Han estat amagats pels que ens van vendre i encara ens venen que el règim del 78 és un règim veritablement democràtic. Els cinc joves no eren dels que van pactar. Van ser del bàndol vençut. S´albiren ja, però, els temps de la seua redempció.