Només encetada la guerra de Iugoslàvia, després del primer viatge de mediació, Fernández Ordóñez era clar: «No se puede obligar a vivir juntos a quienes no quieren hacerlo» (cite de memòria). Els professionals de la moderació (que no són els moderats de debò) saltaran al moment dient que Catalunya no és Iugoslàvia; què haurà de veure una construcció posterior a la I guerra amb la nació dels 500 anys?. I és veritat: no hi ha mai dues realitats igual una a l´altra. Però tampoc tan diferents com per no poder establir una mesura entre elles. Els professionals no s´ho volen sentir: per a ells l´Estat és la nació, i allò de «nacionalidades» un compromís fungible. Menys sentit encara té per a ells la podemita nació de nacions.

Enfront d´ella, la disfressa de moderació s´esvaeix, a causa, principalment, de dues realitats que els trauen de les caselles: la imaginació i la història. A la primera la consideren impotent. Cert, no hi ha en el món «nació de...» i els Estats que se solen invocar com a federals, a vegades arrosseguen trets propis de l´Estat-nació en sentit extrem, que els hagiògrafs solen passar per alt, no siga cosa que se´ls desmunte el mite, per exemple en relació a la superioritat de la llengua dominant. Ara que no hi haja, o que hom detecte l´aparença de qui diu que ho és sense ser-ho, no significa que no ho puga haver-hi en sentit inèdit. Als ibèrics se´ns ha negat el dret d´intentar-ho. Des de la profunda convicció que en la història no passa res d´essencial, que l´essencial és ja des de sempre, abans de nàixer, després de morir. Quan hom diu que la història s´ha d´estudiar de memòria, el verm ha començat a actuar.

Allò fascinant del procés català és el seu caràcter intergeneracional. No deixe de preguntar-me, però, què esperaran els més joves de militants de partits de passat térbol, o dels que fan coincidir bondat dels catalans amb cristianisme. Sense dubte, cap la possibilitat que hagen sucumbit a un atac d´ingenuïtat, però també, ben astutament, a un de voluntarisme, mentre reclamen el dret de fer-s´ho amb les seues dretes, com fan tots en un país normal. En un altre context, els portaveus il·lustrats de la santa moderació, no s´ho pensarien: una nació necessita una dreta i una esquerra -cridarien per tot arreu- i, en conseqüència, recamarien situar-se tots rere certs emblemes identitaris, perdonant-los la seua història, valorant-los exclusivament pel càrrec actual, ajornant sine die tot qüestionament del futur. Els moderats de la part contrària, en aquesta ocasió, com que no volen altra nació que l´espanyola, callen, mentre que els primers, sense argumentar, ni ficar-se en dialèctiques, fan com si les raons de les elits polítiques catalanes foren realment les seues. Quan veuen que des de fora de Catalunya, amb risc, hi ha qui aposta pel dret a decidir, es pregunten qui és més de fiar, o amb qui, coste el que coste, toca entendre´s?