Estem assistint atònits a una escalada de comportaments feixistes com feia molt de temps no havíem vist en democràcia. I aquestes actituds semblen dirigides, permeses o potenciades per les autoritats dels dos nacionalismes que es troben en aquest moment en plena confrontació: el nacionalisme espanyol i el nacionalisme català. En els dos casos sembla haver interessos comuns per a eixa permissió o incentivació: per una banda, amagar els casos de corrupció sagnant en els dos bàndols (que per sí sols ja els invaliden com a interlocutors legítims en qualsevol procés) i per l´altra mostrar «múscul» al temps que es serveix per a situar-se en una hipotètica posició més moderada, cosa que a la llum dels fets no és cert en cap dels dos casos. Be és cert que en el cas del nacionalisme espanyol les postures són més violentes i perilloses, però tampoc es pot justificar de cap de les maneres que en Catalunya s´assenyale a qui pensa diferent, assustant-lo i insultant-lo... això no deixen de ser actituds feixistes: el dret a la lliure expressió, opinió i consciència estan per damunt de totes aquestes actituds feixistes. I el més preocupant de tota aquesta situació és que sense adonar-se´n s´està alimentant a la fera feixista, basada en la visceralitat, la irracionalitat i la violència. I aquesta fera de petita és relativament fàcil de reconduir, però quan creix, la història ens ha demostrat que no hi ha força humana capaç d´aturar-la. I la responsabilitat històrica dels nostres governants és indefugible... el PP fins ara ha tingut la gran virtut de fer de mur de contenció de l´extrema dreta, integrant-la en el seu partit, tot i que siga a consta de renunciar a eixe espai de centre al que ells diuen aspirar però que mai no han pogut conquistar. En el cas Català, una extrema dreta nacionalista posa els pels de punta... sols tenim que recordar la recent història de la desintegració de Iugoslàvia.
L´actuació del PP en el cas de l´assemblea de càrrecs de Podemos en Zaragoza o la més recent del teatre Micalet de València són denunciables davant l´opinió pública com una forma d´assustar al contrari i d´utilitzar i alimentar el monstre feixista. En el cas català, és cert que els dret a decidir per part d´un poble diferenciat és un dret reconegut en els Drets Humans i que per tant està molt per damunt de la nostra sacrosanta constitució, però això no justifica de cap manera les actituds i comportaments feixistes contra els qui pensen diferent. Als dos governs els toca «agarrar-se els matxos» i començar a negociar seriosament els futur de l´Estat Espanyol, be siga mitjançant una restitució de l´Estaut d´Autonomia vetat pel Constitucional per denúncia del PP, o reformant la Constitució per avançar cap a un Estat Federal o Confederal... però sobretot argumentant i seduint els catalans per a què voten no a la independència. Però el que no es pot fer de cap de les maneres és imposar una visió unilateral, sense cap apropament, negociació o recerca de solucions alternatives, perquè el que és innegable és el dret del poble català a decidir sobre el seu futur. Estem jugant en foc... procurem no cremar-nos!
