D'un temps ençà han aparegut una bona quantitat de banderes espanyoles als balcons i finestres del nostre cap i casal, especialment als barris on la renda per càpita és molt més elevada que a la resta. També han aparegut però en menor quantitat als altres barris i a la resta de ciutats i pobles del país. Per algunes persones aquesta presència simbòlica espanyola, molt lligada al procés autodeterminista català, es presenta com a excessiva. Per a d'altres segurament li semblaran molt poques, atès que tot i que són molt cridaneres, no deixen d'estar en una minoria d'habitatges valencians. Aquests darrers, en alguns casos, intenten compensar el que hi haja menys de les que desitjarien, posant més d'una i algunes de dimensions considerables. Ja diu la dita que «caballo grande ande o no ande».

Personalment cada vegada em preocupa menys la simbologia i molt més allò que representa. En aquest cas concret, em plantege fins a quin punt les persones que pengen les banderes espanyoles, són conscients d'algunes qüestions immanents al seu preuat símbol. Són conscients que ara mateix representa la negació del dret a decidir? Segurament sí, però jo no entre ara en si el poble català que vol exercir-lo té raó o no, si és legal o no, i si el subjecte del tal dret és el poble català o el poble espanyol. Més enllà de lleis, normes i constitucions, el que és evident és que hi han un bon grapat de catalans i catalanes que volen poder decidir i que molts/es dels que pengeu les banderes, us penseu que sou uns éssers tan superiors que us podeu autoatorgar la capacitat de negar-li eixe dret a la resta. Penseu que és una actitud madura políticament parlant?

La segona derivada té a veure amb la seua pròpia renuncia al dret a decidir. Vaig adonar-me quan una persona em va interpel·lar per Twitter i en el seu «argumentari» va afirmar que ell no tenia per què decidir res. Em vaig quedar de pedra. Vaig fer una visita al seu perfil i allò que hi vaig veure, confirmava coherentment la seua incapacitat fins i tot per a opinar. Tot eren repiulades d'altres persones i vaig arribar a la conclusió que en tot cas només havia decidit de quin club de futbol s'havia fet hooligan. És possible que tampoc i que tal fidelitat futbolística fos heretada per família o cercle de coneguts. És evident, almenys en aquest cas, que tampoc era una decisió pròpia el fet de penjar la bandera, ans al contrari era una decisió d'altres. Amb açò feu que el símbol estiga amerat de continguts negatius: no-pensament, no-reivindicació, abdicació dels mateixos drets sempre que els altres tampoc els puguen gaudir, empobriment democràtic de la nació que voleu representar amb el símbol.

Açò em porta a la tercera derivada que vull plantejar. Les persones que pengen les banderes espanyoles al País Valencià són conscients que representa, entre altres coses, que ells i elles, que es consideren tan espanyols, són tractats com a espanyols de segona? Saben que pel fet de viure al nostre País Valencià, són 1.200€ anuals (per persona) més pobres que la mitjana dels altres espanyols? Saben que això no ha sigut mai una decisió autòctona i sempre ens ha vingut «donat» per decisions d'altres? En tot cas voldria preguntar-les si són conscients que a més de renunciar als seus 100€ mensuals, estan "ajudant" a la resta del veïnat a què facen el mateix, estiguen d'acord o no? Que hauran de fer els vostres veïns i veïnes? Tal vegada anar a demanar-vos allò que es porten aquells «patriotes» que després tenen comptes als paradisos fiscals i miren cofois com assumiu que no teniu dret a decidir?

A mi no em sembla malament els vostres sentiments envers la bandera. Compartits o no són respectables. Ara bé, reconeixereu que a la resta ens surt molt cara, oi?