Ahir vam tornar a veure un Puigdemont en estat pur. «Hermètic i individualista» escrivia fa dues setmanes Laura Fanals en el seu article «El factor Puigdemont». Repassin les seves intervencions dels últims dies. No ha concretat mai res. Podríem anar més enrere, quan era alcalde de Girona. Com a bon especialista en monòlegs, se l'ha d'interpretar. Ahir, sembla que no el va entendre ni la Pilar Rahola. Puigdemont no s'atreveix a dir allò que vaig escriure fa quinze dies: «Fins aquí, hem pogut arribar. Estem sols. Anar més enllà seria caure en el precipici».

I, en part, és comprensible. Com li diu a tota aquella gent que ell i els seus van enviar a rebre cops de porra que allò no ha servit per a res? Dijous va estar a punt de fer el pas, però es va espantar quan va veure que s'havia convertit en un botifler i un traïdor. No hauria pogut donar-se en molt de temps el bany de masses d'ahir pel centre de Girona. Fixin-se també en les seves darreres aparicions públiques. Va eludir intervenir en el ple considerat per l'independentisme com el més important de la història de Catalunya. En el text que va llegir després a les escales del Parlament no parla ni d'Estat català, ni d'independència ni de res que el pugui implicar penalment.

És conscient des de fa setmanes que el poden detenir. De fet, em consta que esperava que ho fessin abans-d'ahir a la nit. Sap que divendres va ser el final del procés. Per això, mentre la gent celebrava al carrer la independència i esperava que sortís al balcó, ell va marxar del Palau de la Generalitat per la porta del darrere i no va ordenar que retiressin la bandera espanyola que oneja dalt de l'edifici.

Ahir va prendre un risc fent una declaració com a president de la Generalitat a la seu de Girona, però en el seu discurs va tirar la tovallola: «Paciència, perseverança i perspectiva», va demanar. I va implorar «una conducta cívica i pacífica» i una «oposició democràtica». Aparentment no es dona per destituït i pot forçar encara més el risc de ser detingut anant demà al despatx presidencial, però la realitat és que no sap com sortir del laberint.