La mano en el fuego» és una cançó de Fangoria, però també la frase que dirigents del PP recitaven, amb la convicció dels antics venedors de betes i fils, quan imputaven alts càrrecs per cobrar comissions d´empresaris amb els que intercanviaven favors qual pilotes de ping-pong. «Pose la mà al foc per Fulano», deien; i dies després la tornaven a posar per Sotano; i encara no havien guardat l´ungüent per a les cremades quan els tenies de nou posant la mà al foc per Mengano o Perengano. Presumptes lladres que, un cop jutjats, deixaven de ser presumptes. Vaja, que en són ja tants els que han posat la mà al foc que el PP deu ser un immens pavelló de cremats.

L´allau informatiu sobre Catalunya ha sepultat notícies com la que dóna per provat el finançament il·legal del PP, la que apunta a Rajoy com avalador de Bárcenas per obrir un compte a Suïssa i que l´exvicepresident Rato seurà jutjat per Bankia: tres focs d´un mateix incendi de corrupteles que tenen abrasit al PP i més cremat que sant Llorenç a Rajoy. Tot i que això no fa ni tec en alguns, ocupats com estan amb la «rojigualda»: hui embolicant-se-la per fer mare em cague la República catalana, i demà penjant-la al balcó de casa o a la portada del Facebook. La corrupció deixa Espanya com un fusible cremat i ells s´entretenen amb banderetes com xiquets caçant pokémons.

Observar la corrupció amb indiferència, com qui mira com «s´incendia Roma», és donar carta blanca al corrupte perquè continue robant. Que hi haja corruptes és inevitable, però que no se´ls castigue electoralment és inadmissible, ja que n´han fet de les seues i de les altres creant un «sistema» —segons la fiscal de Gürtel— per a delinquir; amb tant d´èxit, que s´escampà com un incendi d´estiu a tot arreu de les Espanyes, on la corrupció ha esdevingut parc temàtic. I mentres uns robaven a mans plenes, altres no tenien prou mans per a robar. Robaven en singular i en plural. No debades el verb robar es «muy» popular i «mucho» popular.