L´home no ho sap, però de vegades parla en veu alta dels seus enemics, de l´exèrcit d´enemics de tantes i tantes coses que s´ha anant forjant al llarg de la vida. Perquè no n´accepta les maneres de dir o el color de la pell o la llengua o, senzillament, el seu projecte de futur. I amb el dit n´assenyala les diferències, els amenaça amb les deu plagues d´Egipte i pot arribar a condemnar-los a esborrar dels seus llavis les paraules, les de tinta sobre el full blanc, les que prenen forma de pentagrama o les que es llancen al cel.
Tapar una boca per encegar un món.
Està convençut que es mereixen la pitjor de les càrcers, aquella que apareix reforçada amb barrots d´acers i braçalets de vergonya als canells. La cel·la lúgubre que s´arrapa al cos i a l´esperit com una mortalla al cadàver. El pati de murs elevats que pretén tancar-se sobre la llum del sol i els sons de la vida i segrestar cada exhalació, cada inspiració i cada batec del cor de qui hi passeja la seua condemna.
Ignora, però, que quan parla amb fúria d´allò que tant odia, ell també ho fa des de la presó. Des de la presó de la seua ignorància. La que l´acompanya pertot arreu: quan s´instal·la davant de la televisió i llança a la pantalla brams esguitats de baves contra tot allò que li sacseja les arrels de les seues conviccions; al carrer, mentre passeja les hores lànguides de vida conservada al buit; a la barra d´un bar, palpant periòdics que ni tan sols obri; al cotxe, amb la ràdio incrustada en una única emissora de partits de futbol o de tertúlies vociferants; cara a cara amb els fills, quan llança clams a favor de pàtries mòrbides o credos fossilitzats.
Ell viu en una presó estanca i obscura com un tanc de guerra, sense escletxes, ni matisos, ni titubejos. El seu univers és un món de buits i de mancances. No sap res de res, però això no el fa callar. I passa la vida opinant res de tot. O tot de res. O tot de tot. Quina importància té?
És ignorant perquè li falta paciència per escoltar, reflexionar i emfatitzar. Per això deixa que els altres elucubren en el seu nom. Mentrestant, en la seua comoditat vital, ell sols atén a consignes, igual que l´animal que algun amo malintencionat ha ensinistrat per obeir ordres humiliants a canvi d´una carícia efímera.
L´home no ho sap però, de vegades, quan parla dels enemics, la muralla de la seua ignorància li retorna, com un eco mortífer, la seua veu enverinada. Solitària. Estèril.