Els valencians i les valencianes formen part d´una societat amb un passat massa individualista. Estan acostumats a superar de bon tros entrebancs i vicissituds però des de la resignació i no de forma unitària. Preferixen fer a cridar, caminar silenciosament a crear llàstima. Eixa manera de ser, en alguns instants, ha funcionat. València ha crescut solitàriament. En unes altres ocasions el conformisme li ha fet víctima de la seua actitud. Com diu la dita popular, «ha preferit no parlar per a no ofendre» i així li ha funcionat. Tota esta descripció teòrica ve a compte de l´actual situació. Un moment, més greu del que sembla, que per si sols mereix una intensa reflexió.

L´actual història democràtica espanyola es va constituir a partir de consens. Sense ell res haguera estat possible. Però també va amagar concessions. En alguns casos, de pobles com el basc i el català, els quals havien apostat fort per les llibertats, quan estes estaven prohibides. Sortosament el temps els va portar recompenses. Eixos territoris més reivindicatius, obtingueren importants cessions com el manteniment del fur econòmic, en el cas d´Euskadi i Navarra, o unes millors quotes d´autogovern, com Catalunya. En altres casos, malgrat comptar amb una modesta però intensa història autonomista, esta no es va considerar. No hi hagué una compensació ni un reconeixement posterior de les peculiaritats i necessitats diferenciades, més enllà del que marcava el naixement de les autonomies. Així va ser el cas valencià. Malgrat haver demanat majoritàriament l´accés a l´autonomia per la via del 151, no ho va aconseguir. Ans al contrari, des de l´inici de la democràcia fins ara, en molts aspectes ha estat silenciada des de Madrid amb la complaença de la generalitat dels polítics valencians. No hi ha més que recordar quant costà la reivindicació de l´autovia a Madrid, la lluita per l´arribada de l´AVE o l´actual aposta pel Corredor Mediterrani, encara en marxa. A tot açò, amb el pas dels anys els fons que li pertoquen pel repartiment equitatiu d´ingressos ha sigut cada vegada inferior. El finançament no s´ha correspost amb el total de la població espanyola resident a València.

En eixe temps, l´actitud del poble valencià, seguint la trajectòria de centúries anteriors, ha sigut de complaença i resignació col·lectiva. També s´afegit l´enfrontament per les diferències entre els valencians i les valencianes, abans de potenciar allò que els unix. La identitat d´un poble es construïx mirant el que es compartix i no allò que el separa. No es pot apostar pel futur d´un territori si es deixa de banda a una part de la població.

Així les coses, davant el passat d´enfrontaments interns i injustícies consentides per anys, cal reaccionar. És l´hora de retrobar-se i construir units. En la història, hi va haver una Vinatea que, amb educació i respecte, va dir al rei que fera justícia. Toca dir ja al govern d´Espanya, amb el mateix respecte i sense bel·licositat, que s´ha de fer justícia.

Eixe dia tal vegada ha arribat. El 18 de novembre, si el poble valencià mira més enllà de debats estèrils i partidistes, pot posar-ho tot en pràctica i no continuar resignant-se davant l´injust infrafinançament. Té l´oportunitat de dir que sí a un finançament racional, de manera tranquil·la i pacífica, sense partidismes. Alguns poden rebutjar-ho i dir que la manifestació està feta sols per a cridar. Cal respectar-los però tal vegada s´enganyen. El 18 de novembre no és una ocasió per a cridar sinó per a parlar en veu alta amb la intenció de ser escoltats millor. El poble té l´oportunitat de pronunciar-se. Sols ha de preguntar-se el que vol: finançament o infrafinançament. Ningú té dret a callar-lo. Confiem que així siga.