Diuen que els valencians som de tan bon conformar que hem fet del menfotisme segell de família. I deu ser així, a jutjar pel tropisme irresistible d´ofrenar glòries a Espanya, mentre el govern central —que condona 40.000 milions d´euros als bancs i 1.200 a les elèctriques— ens exhorta a conservar la fe i l´esperança, virtuts teologals per excel·lència, però que no serveixen per a què els projectes recórreguen la distància que separa el desig de la realitat, ja que els pressupostos de la Generalitat poden fer proeses, però no miracles. Vaja, que allò que no són cuentas són cuentos. I mentre els valencians —l´11% de la població de l´Estat— rebem només el 3,5 % de les inversions, ni serem feliços ni menjarem anissos.

Ara per ara, les nostres necessitats i les accions del Govern central per satisfer-les són com dos línies paral·leles que no arriben a tocar-se. Accions que, any rere any, van darrere de les necessitats com els gossos llebrers darrere de la llebre mecànica dels canòdroms, tot i situant-nos a la cua de les inversions de l´Estat. Ja sabem que el llançol dels recursos és curt; però, per tapar-li el cap a uns, no tenim que destapar-nos els peus nosaltres. Dit d´una altra manera: la solidaritat ha de ser negociada i no imposada. Haver-ho d´explicar és tan esgotador com argüir que el sol il·lumina i l´aigua banya.

L´èxit de la manifestació de dissabte a València parla dels abundants motius que tenien els que la convocaren, i la indigència argumental dels qui no s´hi van sumar. Que els valencians es manifesten per un finançament just és inútil, diu el PPCV; i que els extremenys —populars inclosos— es manifesten per un tren digne, no ho és? Quant a l´escassa atenció que la manifestació ha suscitat als mitjans madrilenys, cap novetat. L´ús discrecional de la publicitat oficial els emmordassa, i, com deia García Márquez, en lloc de donar notícies, les amaguen; perquè el Govern central no necessita ser escoltat, en té prou amb què no siguen escoltats els altres.