Durant els primers dies d´aquesta setmana, a Sena, la Università per Stranieri di Siena celebra un congrés internacional dedicat al poeta valencià medieval més conegut dels que tenim i que, encara, demana major atenció des de les terres italianes en tant que, tot i la proximitat de March al món del XV de la península veïna, sembla que la seua difusió -en aquell mateix segle i en els següents- no va ser mai massa notòria. Ausiàs March e il canone europeo és el títol d´aquesta trobada que compta amb professors i investigadors de prestigi i provinents de totes dues ribes de la Mediterrània i on la Universitat de València i la de Barcelona estan molt ben representades. Per al seua banda, Giovanna Frosini, Pietro Cataldi, Beatrice Garzelli, Raffaele Pinto, Anna Maria Compagna, Benedetta Aldinuci, Giuseppe Marrani, i Natascia Tonelli són les veus que, des de les universitats italianes, ens fan veure l´interés que desperta el nostre poeta més enllà de les nostres fronteres.
Ausiàs March, d´ençà que Baltasar de Romaní, el 1539, el va publicar en castellà per fer-lo arribar de manera més entenedora al virrei de València, el duc de Calàbria, va iniciar el seu periple més enllà de les terres valencianes i de la Corona d´Aragó hispànica en general. Fins al punt que el 1555, a Valladolid, March va conéixer una edició en versió original -segurament impulsada pel bisbe d´Osma, el valencià Honorat Joan- que es destinava als castellanoparlats de la cort dels Àustries -on el bisbe Joan l´havia posat de moda. El 1560, el clergue d´origen portugués, Jorge de Montemayor, publicà a València la seua nova versió en castellà. Aquesta, acompanyada de la de Romaní, es va editar a Saragossa i a Madrid, anys després, omplint el segle XVI de la veu de March que, si ja havia estat imitat i admirat per Joan Boscà, Joan Ferrandis d´Herèdia, Pere Serafí i, en especial, per Garcilaso de la Vega, encara tindria més imitadors en cercles poètics castellans i andalusos al llarg d´aquella centúria.
No sabem, però, si March arribà a influir sobre algun poeta italià. No serà descabellat pensar-ho, si ens fixem en el fet que el regne de Nàpols era tan «aragonés» -i després «hispànic»- com la resta de territoris nostres. I, encara, ens cal recordar la presència dels Borja menors a Roma, durant el Cinc-cents. És un tema a investigar. Amb congresos com el d´aquests dies, s´avança en el coneixemet del nostre passat -del poètic, també.
