Fa uns quants dies, el col·laborador habitual d´este diari Joaquín Calomarde, feia una lloança del president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, a pròposit de les declaracions i posicionament d´este en què proposava uns nous Pactes de la Moncloa de caire territorial. Com recordarem, el passat 9 d´Octubre, el primer mandatari valencià va demanar un procés de reforma constitucional que «ens ha de donar un nou marc d´estabilitat i crear un nou projecte d´Espanya». I molt important, "que estabilitze un model federal i que d´una vegada per totes respecte les singularitats entre territoris, a més de garantir la igualtat entre ciutadans".

Resulta esperançador que un personatge amb l´autoritat intel·lectual i pública de Calomarde done suport, en línies generals, a les posicions polítiques del socialiste Puig en la qüestió de l´organització territorial de l´Estat. I molt saludable que eixe suport vinga d´una figura pública que no és de l´àmbit polític del president de la Generalitat, sinó del centredreta. Persona que ja va demostrar les seues qualitats i la seua sensibilitat, respecte a qüestions identitàries, en càrrecs polítics i culturals que va exercir en el passat. Entre altres casos, en el part i naixement de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua. Deia Calomarde, comentant la proposta del president de la Generalitat, que "es tracta d´establir de veres una proposta territorial que torne a integrar les autonomies espanyoles de manera, federal per a ell, no tant per a mi. Però els noms no deixaran de ser mai la vella i nominalista qüestió de noms. Estaria bé i és sensat".

Per la seua banda, una altra prestigiosa figura pública valenciana i acreditat columniste de Levante-EMV, Alejandro Mañes aborda sovint la qüestió territorial des d´una perspectiva federalista o confederalista i sempre dins del necessari diàleg com a instrument per a resoldre conflictes i dirimir controvèrsies. El l´article La lección del Jura posava l´exemple de Suïssa i del cantó del Jura com a models de resolució de conflictes territorials.

Tornant a la proposta del president de la Generalitat, el seu partit, el PSPV-PSOE, ha aprovat unes resolucions ben decidides en el congrés d´Elx, celebrat el passat juliol, sobre la proposta del model federal de l´Estat, que a la seua vegada beu de les fonts de la Declaració de Granada del Consell Territorial del PSOE, feta en 2013. El que falta és que eixe programa es visibilitze de cara a la societat valenciana i espanyola, i catalana per descomptat, i que es faça pedagogia sobre els avantatges del sistema federal d´organització d´Espanya, amb el reconeixement de la realitat plurinacional d´Espanya, com també proposa Pedro Sánchez, com a alternativa a l´esgotat estat de les autonomies, que evite els conflictes creats per l´aventurerisme independentiste i per l´excloent centralisme.

El federalisme té els seus contraris, en primer lloc, en un castellanoespanyolisme tronat i ranci, però també en bona part dels nacionalismes perifèrics. És el blanc o el negre, però en la política com la vida hi ha més colors. Eixe sistema, el federal, és el que hi ha en països tan poc proclius a vel·leïtats aventureres i utòpiques com els Estats Units, primer país del món occidental, Alemanya, segurament, el més important de la Unió Europea, Suïssa, exemple de país democràtic i de reconeixement de diversitat de llengües, Austràlia, exemple també de democràcia en el Pacífic.